Espanya (i Catalunya dins) és un país de covards. Potser va haver-hi un dia en què no va estar així, però deu fer tant temps que ni els nostres propis gens s'acorden. Pot ser que sigui perquè, malgrat els anys que portem donant guerra, som una societat jove, massa tendra per fer front amb gallardia als reptes que se'ns presenten. Un exemple evident el veiem aquests dies a casa Iglesias. Els socialistes (rectifico, els dirigents d'un partit que navega a la deriva) han decidit que no hi haurà debat entre els dos aspirants a fer-se amb la secretaria general. Entenen que un cara a cara d'aquestes característiques no faria cap bé a les històriques sigles del puny i la rosa i, per tant, que diria aquell, no hi ha debat. I punt. Facin un cop d'ull al que passa aquí fora, a l'altre costat de l'Atlántico. Tres o quatre candidats a la nominació republicana per enfrontar-se a Obama en les properes presidencials nord-americanes, es deixen la pell enfront de les càmeres per demostrar als seus que els seus rivals, ¡els del seu propi partit!, no són gent de fiar. Tota comparació resulta lamentable. En aquest cas, grotesca. Aquí, aquests que es diuen progressistes no s'atreveixen a ventilar les seves diferències en públic, no sigui que se'ls vegin les misèries. Per por, per covardes. ¿A això li diuen renovació? ¿Transparència, per ventura? És clar que no han après la lliçó de les urnes. Els espera una llarga travessia del desert. A veure si així aprenen.
Xavier Gual
