Per a Guillermo Gual, el mallorquí mort en el naufragi del “Concòrdia”, el modern transatlàntic va ser el seu Titanic; me l'imagino confós davant el tumult sense saber què camí prendre per fugir de la tragèdia. Guillermo era discapacitat intel·lectual i segurament això va ser un factor determinant per a la seva mort.
No he parat de donar voltes a la qüestió des que em vaig assabentar del succés esdevingut, segons sembla, per la negligència d'un capità que es va comportar irresponsablement al comandament d'un vaixell amb milers de passatgers que confiaven en la seva perícia. Ara vindrà la investigació corresponent, pot ser judici, indemnitzacions, responsabilitats de l'armador i tot quant les lleis tinguin previst.
Segurament els creuers que solquen els mars són el mitjà de transport més segur per viatjar; segurament no hi ha cap raó objectiva per renunciar al plaure de recórrer paisatges i ciutats a bord d'aquestes màquines dotades dels mitjans més moderns per al confort i la seguretat dels passatgers; segurament, també, aquests vaixells són perfectament accessibles perquè en ells naveguin persones amb discapacitat. Però no deixo de pensar en Guillermo i em pregunto si, davant l'emergència, un discapacitat de qualsevol tipus té les ajudes i els mitjans necessaris per sortir bé de l'aventura.
És possible que davant la magnitud del dany, ningú caigui en aquesta qüestió que, si s'ha de jutjar pel resultat, em temo que no està resolta. Reclamo, des de les meves modestes forces, un detallat pla d'evacuació pels qui per l'edat o la discapacitat tinguin limitacions per enfrontar-se amb les emergències. Per Guillermo, per tots.
