Llegeixo amb molt d’interès l’article que publica l’Avui/Punt, i que signa Joaquim Nadal, que duu per títol: ”Declarem la independència?” També l’entrevista que el diari ARA li fa a l’amic Antoni Balmón. Ambdós parlen de la situació política general i catalana però, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte, perquè hi trobo punts a matisar si no volem que l’ambigüitat regni en excés en el discurs dels socialistes. Quin Nadal, de forma didàctica i rigorosa, explica que la practica i el discurs de CiU ens pot dur a una situació en la que la frustració col•lectiva i els conflictes de convivència s’instal•lin a casa nostra. Nadal es mostra sorprès pel cinisme emprat per la gent de Mas que pot combinar, sense rubor, el suport a les retallades i nous impostos de Rajoy i fer-se l’orni davant el procés recentralitzador del PP. Això sí, els convergents ho fan esgrimint la carcassa buida que anomenen “pacte fiscal” com a pastanaga col•lectiva. De l’anàlisi de Nadal considero que es desprenen un munt de prevencions respecte a les polítiques del nacionalisme català que hauríem de tenir presents a l’hora de parlar, negociar o pactar. Entre d’altres l’escàs interès mostrat –educat sí però, poc interessat - pel president de la Generalitat al voltant el tema.
Antoni Balmón, no fa gaires dies, proposava en un article a El Periódico, avançar vers un “Compromís Històric” amb CiU al mes pur estil Berlinguer. Ja vaig escriure al meu blog que no ho veia gens clar. Quan els comunistes italians proposaven aquesta mesura el seu percentatge de vots era de superior al 34,5%, tenien un teixit social i cívic que els hi feia costat i Itàlia passava per un moments durs a causa del terrorisme. Res és igual aquí. El PSC ha perdut eleccions amb claredat i el socialisme ibèric està en plena metamorfosi, no té força suficient per no esdevenir fagocitat a les primeres de canvi.
Vol dir això que no es pot arribar a acords amb el Govern Mas?
Doncs bé, crec que els acords a subscriure son només els necessaris i imprescindibles per garantir la recuperació econòmica i la sortida de la crisi. Si el PSC vol construir l’alternativa haurà de explicar a la ciutadania que hi ha un altre manera d’abordar la crisi, uns altres tipus d’ajustos econòmics, un altre forma d’encarar la fiscalitat, els impostos, les relacions amb el conjunt de l’estat. Si el PSC vol tornar al govern de Catalunya haurà de demostrar a les classes mitjanes, als joves, als treballadors i als que ho estan passant malament que es una formació política amb personalitat pròpia.
Predicar es fàcil, però... Com es pot fer tot això?
Marcant línies vermelles infranquejables, irrenunciables, des d’una òptica progressista i d’esquerres en terrenys vitals del discurs polític diferenciat (immigració, globalització econòmica, crisi, federalisme, solidaritat, medi ambient...) Un partit amb personalitat pròpia, amb vocació d’alternativa, no ha de pidolar a les portes dels que desmantellen els serveis públics. Tot el contrari, s’ha de mobilitzar el carrer amb els nous moviments socials contra aquesta agressió neoliberal als drets conquerits pels ciutadans que impulsen les dretes d’aquí i d’allà. Un PSC que vol ser alternativa no pot reduir el seu marc d’acció al mon parlamentari i institucional. Ha d’estar present al costat de les justes reivindicacions que emergeixin del teixit social. Fem costat a la consulta que proposen els sindicats.
Acords amb CiU? Només aquells que no esdevinguin lesius per a la ciutadania, només aquells que garanteixin un bon funcionament de les institucions i la convivència. Cap que ens faci còmplices de l’ofensiva conservadora contra els serveis públics. I, vist el que veiem, a hores d’ara sembla que els acords no són gaire viables... Perquè ells van a la seva.
