Ha mort don Manuel. Per a molts es un personatge odiós, per a mi es entranyable i tinc la impressió que la seva personalitat no ha estat ben interpretada. Sempre ha estat un personatge excessiu, però darrera dels seus improperis, hi havia una persona tímida i tendra. Curiosament algú tan poc diplomàtic va ser ambaixador a Londres.

El vaig començar a conèixer a fons en el congrés d'AP que va entronitzar Hernández Mancha. M'hi vaig acostar professionalment amb totes les reticències; al cap i a la fi venia del franquisme profund, havia participat en el Consejo de Ministros en què Franco va donar “el enterado” perquè ajusticiessin Julián Grimau. Va fer la llei de premsa i, des de dins, va evolucionar cap al reformisme. Aquell Fraga no el vaig conèixer, però sí que em va desmentir l'anècdota que havia arrancat un telèfon. “No va ser així –m´explicà-; havia donat l’ordre que no em passessin trucades i el telèfon no parava de sonar. Vaig agafar les tisores i el vaig tallar”.

Geni i figura, el perdien els seus rampells. Si una conferència de premsa no acabava a crits, era un desastre. En tot era excessiu. Des de les inbevibles queimades que t'obsequiava –amb conjur inclòs- fins les seves sortides de to absolutament fora de lloc. Recordo que quan va designar Aznar com a successor seu i davant el soroll de sables que hi havia al partit, en una conferència de premsa a Vigo, algú li va preguntar “qui mana al PP?” La resposta fou contundent: “Al PP mana Aznar. José María, te mando que mandes”.

Durant els seus anys de presidència gallega el vaig tractar molt intensament. Ja va prendre possessió acompanyat per deu mil gaiters. Era un símbol: per primer cop en la història a Galícia hi havia algú que manava, amb qui es podia protestar i de qui creien que era capaç de solucionar els problemes. El primer que va fer en accedir a la presidència de la Xunta va ser viatjar a Madrid i en un dia es va veure amb dotze ministres (el seu programa electoral estava “resumit” en catorze grans volums). El Fraga que s'oposava a l'estat de les autonomies es va transformar en quasi nacionalista: “Galego como tu” deia el seu eslògan electoral. I la va transformar tot fent-la viatjar del segle XIX al segle XXI (al costat de la central elèctrica de Fenosa hi havia pobles sense llum). Això sí, ho inaugurava tot. Un dia ens va portar a un grup de periodistes a inaugurar dos telèfons rurals. Fins i tot algú va posar al port d'A Corunya, “Mar inaugurat per Fraga”.

Del seu despatx, inevitablement se'n sortia carregat de llibres i conreava fins a punts insospitats el culte a la personalitat. D'aquí aquesta obra faraònica que és la Ciutat de la Cultura. Era un estricte complidor del programa i qualsevol desviació, provocava una gran esbroncada que indignava els seus col.laboradors i ell se n'oblidava tant sols acabada de fer-la.

Tenia fama d'autoritari, però entre crits i improperis, al final cedia sempre. Fins i tot va cedir en nomenar successor en el partit a Aznar quan ell apostava per Isabel Tocino. No sabia fer oposició, ja que ho confonia amb fer quatre crits. Això passava a Madrid i especialment a Galícia on tenia aparentment controlat un niu d'escurçons que eren els cacics locals. Però aquests sabien que sols amb Fraga guanyaven les eleccions.

Sempre es va preocupar per l'emigració. Fruit d'això va ser la seva visita a Cuba, trencar el bloqueig internacional. Va convidar Fidel Castro a visitar Galicia i en el que havia de ser el penúltim dia de la visita, van tenir un sopar tempestuós en plantejar-li Fraga al Comandante el tema dels drets humans. El cubà no ho va acceptar i Fraga va donar per acabada la trobada amb un contundent “Comandante, nos veremos en el infierno”. Castro va decidir donar per acabada la visita i de matinada va agafar l'avió i va tornar a Cuba.

Aquest també era el Fraga, don Manuel. Ja sé que n'hi ha un altre, o potser n'hi ha molts més (el Fraga que li cabia l'Estat en el cap, el ministre d'Información y Turismo, el de la Transició, el del president d'AP...