Que ningú em parli de l’herència rebuda. Que ningú no ens distregui fent veure que el tema no va amb ell, que s’ho ha trobat fet, que els anteriors ocupants del poder polític i governamental ho varen deixar així de mal girbat. Aquestes excuses ja no són de rebut.

Toca actuar quan toca i això succeeix sovint, malauradament, després de que un incident greu –com el que ha produït la mort fa pocs dies d’un ciutadà guineà- fa que les injustícies i els problemes se situïn en primera línia del debat ciutadà.
Un munt de juristes, intel·lectuals, sindicats, ONG’s i associacions cíviques s’estan mobilitzant al voltant de la campanya impulsada per El Periódico, en la qual se sol·licita una revisió en profunditat dels CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Calen mesures urgents que regulin de manera correcta, civilitzada i ajustada als drets humans, aquests centres d’internament, que no són presons.

Hi ha qui diu que els CIE són una burla a la democràcia. Hi ha qui afegeix que haurien d’estar sota un estricte control judicial, i altres que s’haurien de tancar. Opino que la complexitat del tema requereix una reflexió profunda i serena de tots plegats. Darrera d’aquesta qüestió s’obren un munt d’interrogants vinculats a la gestió de la immigració, a l’auge del racisme i al discurs xenòfob encobert de quatre que se les donen de “realistes”.

Les signatures de la campanya augmenten d’hora en hora però, per a un servidor el més interessant és comprovar com a casa nostra encara som capaços de sentir “indignació ètica”.