Ningú posa en dubte que 2012 serà un any dur de crisi. Augmenta l’atur, es precaritza el treball, es retallen les prestacions ... però és evident que no tothom viurà igual aquesta situació. Hi ha gent que està prenent decisions i que no tan sols està sobrevivint a la crisi sinó que a sobre està posicionant-se amb més força encara dins de la nostra societat. Molta d’aquesta gent no la coneixem, no sabem ni com es diuen, però perquè cal donar la cara si tenim les espatlles cobertes? Com pot ser que una agència de qualificació que no ha escollit ningú pugui tenir tant pes? I quan dic escollit ja no parlo de la ciutadania, sinó que ni tan sols els governs poden plantejar res sobre aquest tema.
Les agències formen part d’aquests grups invisibles de poder. La seva capacitat no és tan sols convertir-se en lobby per aconseguir que els seus interessos estiguin coberts i perquè les decisions polítiques i econòmiques vagin en la seva direcció, sinó que una part fonamental de la seva feina és garantir que les seves propostes siguin visualitzades com a única possibilitat. I per fer-ho hi ha institucions, partits i mitjans de comunicació que fan la feina d’altaveu de les seves propostes. En aquest sentit el silenci sobre la manca de propostes a Barcelona (tal com denuncia
Ricard Gomà al seu blog o jo mateix parlava en el meu darrer
article a CatalunyaPress) suposa un premi a l’hora del baròmetre municipal. És més important la senssació que ens creen que la realitat.
Però resta la tercera branca d’aquesta estratègia. Desmuntar qualsevol intent creïble d’alternativa. La gent que m’heu llegit habitualment sabeu que miro de ser autocrític amb els partits polítics i altres entitats, començant per ICV on milito. És evident que no hem sabut respondre als nous reptes amb prou força. Però de veritat no creieu que darrera del desprestigi de partits, sindicats i ONGs no hi ha una voluntat clara de silenciar determinades veus? I no parlo de la crítica, parlo del desprestigi. Em sembla fantàstic que aquest any 2012 hi hagi molta crítica a les forces d’esquerres, als sindicats, a les entitats amb voluntat transformadora. Espero aquesta crítica. Però l’espero sense voluntat de desprestigi, sinó amb voluntat de construcció. No podem renunciar a cap dels instruments que tenim la ciutadania per expressar les nostres alternatives, les nostres queixes. No renunciem a cap dels instruments. El desprestigi total de gairebé totes les formes d’alternativa no neix principalment dels errors propis, sinó més aviat de la voluntat de determinats sectors de poder. I és que en saben molt !
