Estic encara corprès per les explicacions d’alguns passatgers del creuer Costa Concordia, que va naufragar fa uns dies a la costa italiana. Intento posar-me en el seu lloc i visualitzar-me entre quatre mil persones histèriques i cridaneres, en una mole de vuit pisos sense llum elèctrica, que s’inclina lentament cap a un costat, i havent de prendre la decisió de barallar-me per pujar a una barca o llençar-me a les aigües gelades en plena nit. I quan hi penso, m’agafa un calfred que triga minuts a esvair-se.

Em fa por viatjar en vaixell, ho reconec, i com més gran és el buc més por em fa. És una por irracional, com la que té molta gent en pujar als avions; ja sé que, si no es fan maniobres estranyes per acostar-se a una illa i saludar-ne els habitants, un vaixell de grans creuers és un mitjà de transport segur i comfortable, molt més que un avió. Però què voleu que us digui: creuar els núvols a 900 km/h en un compartiment hermètic amb 300 passatgers asseguts em fa sentir més segur que solcar el mar en una ciutat flotant de 150.000 tones de pes que allotja 5.000 persones fent mil-i-una activitats de lleure.

No he volgut fer mai cap creuer, tot i que n’he estat temptat en moltes ocasions, i la majoria dels meus amics i familiars n’han fet i n’han quedat plenament satisfets. La sola menció de possible mala mar durant el trajecte ja em fa posar els pèls de punta. Però no és marejar-me el que m'intranquil·litza, sinó pensar com és de difícil organitzar una evacuació ordenada i civilitzada de tanta gent en cas d’un accident, com el pànic s’apodera dels humans en veure la mort a prop i quines bestieses podem arribar a fer per salvar-nos en un hipotètic moment límit. En un avió també es poden produir escenes de pànic generalitzat; en canvi, és un consol pensar que si hi ha un accident, el més usual és morir-se de cop, sense adonar-se’n, “patapum” i ja està.

Em sap greu fer-los aquesta propaganda negativa a les empreses que s’hi dediquen, ara que el negoci els va tan i tan bé. Però, mentre pugui evitar-ho, no em veureu en cap creuer de plaer. A mi busqueu-me a la muntanya, amb els peus ben fermats a terra.