Navegant per les xarxes socials, vaig descobrir fa un parell de dies un vídeo amb una entrevista que algú feia a Joel Joan. L’entrevista és llarga, però en un fragment concret Joan criticava twitter, manifestava ignorar què és facebook i desqualificava en general aquest tipus de suports.
Naturalment, respecto totalment la seva opinió i tampoc no pretenc fer cap defensa a ultrança de les xarxes socials. Unes xarxes socials que, tanmateix, en un temps record han revolucionat les relacions humanes. Si m’ho permeteu, però, no m’estaré de dir que aquestes xarxes poden resultar molt útils si aconseguim usar-les adequadament (com tot a la vida). Ajuden a superar la soledat a la gent que és gran, està malalta o no té companyia. Ajuden a fer negocis, a retrobar amics, a mantenir el contacte amb persones que, d’una altra manera, probablement haurien desaparegut de la nostra vida. Amplien els nostres centres d’interès, ens descobreixen coses noves, tenen un gran poder de convocatòria, ens diverteixen, ens mostren altres realitats, ens comuniquen amb tot el món, contribueixen a difondre les nostres creacions artístiques, etc. etc. etc.
Òbviament, hi ha una altra cara de la moneda, però aquesta cara negativa sol estar relacionada amb la ignorància, els interessos poc clars o la mala fe de la gent. La mala fe ha existit sempre. Vull dir que els problemes no són en el suport, sinó en nosaltres mateixos. Normalment som els humans els qui convertim en bones o dolentes les coses que toquem.
Sigui com sigui, avui m’interessa remarcar un aspecte que, tot i haver-lo comprovat en altres ocasions, aquesta setmana se m’ha revelat de manera diàfana. Parlo de l’evidentíssim divorci entre la informació oficial i la saviesa popular. Entre la patètica línia “políticament correcta” de la majoria dels diaris, de la televisió i de la ràdio, de l’inefable “quart poder”, i allò que pensa i recorda la gent.
Suposo que ja intuïu per on vaig. Sí, parlo de la mort de Fraga Iribarne. M’ha fet una basarda que ha fregat la nàusea comprovar la hipocresia dels nostres mitjans de comunicació i dels nostres polítics. I no per tot el que han dit per enaltir la figura del mort, sinó, sobretot, per tot allò que han silenciat. Quan hom recull la biografia d’algú, ho ha de fer des del rigor. Si no, no es mereix cap tipus de credibilitat i, en conseqüència, no pot aspirar a demanar respecte.
L’actitud complaent dels centres de poder quasi m’han fet vomitar. I m’han confirmat un cop més la manca de memòria històrica, la inexistència d’una veritable reconciliació, la fal•làcia d‘una transició que mai no va existir. Res no pot canviar si no obrim les finestres per cridar les veritats al vent.
Per això m’ha resultat reconfortant i encoratjador el divorci que anunciava. La constatació de dues realitats paral•leles que evidencien, per bé i per mal, l’enorme esvoranc que divideix la nostra “sagrada democràcia”. Mentre els mitjans oficials ometien o amagaven la veritat sobre Fraga, les xarxes socials, amb independència i clarivident valentia, s’anaven fent ressò de la història autèntica. Testimonis, antigues notícies recuperades, enregistraments, fotografies, entrades de bloc, cançons, manifestacions plenes de lucidesa. On hauria quedat tota aquesta informació, valuosíssima, sense Internet? On hauria restat publicada, de no existir twitter o facebook?
Segurament enlloc.
A veure qui és el guapo, per molt que es digui Joel Joan, que no reconeix, com mínim, això.
