De Zona Franca a Lampedusa: ciutadans del no-res
Democràcia Real Ja
20/12/2011
18:35
Llum de torxes i so de tambors que ens donen una mica d'escalfor en aquesta tarda tan freda de Zona Franca. Hi ha un grup de migrants, color de pell negre, que colpegen frenèticament davant d'un trist edifici mal anomenat presó -perquè dins d'aquest centre d'internament d'estrangers no hi ha lleis ni tractats ni constitucions ni drets humans-, un grup de migrants susceptibles de ser presos en qualsevol moment per aquest color, per l'aspecte, per la parla, i confinats en l'agonia fins que es decideixi deportar-los al seu país d'origen o a un altre de proper, que aquí tot s'hi val. És 18 de desembre, una jornada de lluita internacional pels drets dels migrants. Hi ha fronteres, com aquella entre els de dins del centre i els de fora, que fan una pudor insuportable a discriminació.
Europa la democràtica, quina vergonya fas. Aquest Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de Zona Franca a Barcelona, aquest CIE desconegut per molts, no és més que l'espai físic, real, i alhora simbòlic, de l'exclusió racial, de l'evidència que continuem parlant d'éssers humans de primera i éssers humans de segona o tercera classe. És un dels més grans de l'Estat espanyol, i normalment hi van a parar els migrants que arriben en pasteres, però també aquells sotmesos a redades racistes als nostres barris. No tenir papers és suficient per acabar aquí dins; una falta administrativa com una multa, una excusa recurrent. I un cop ets a dins, comença l'erosió del teu estatut humà. Ningú sap quanta gent hi ha en total, perquè no hi ha dades. Ningú sap què hi passa aquí dins, perquè no hi ha dades. Hi ha hagut suïcidis i maltractaments, però qui ho denuncia, si no hi ha proves. Aquí dins, no hi ha una regulació exhaustiva com a qualsevol altra presó -malgrat les més que penoses condicions de les presons-; per tant, el que et pugui passar morirà en el silenci i la ignorància més absolutes.
Des de 1985, els Centres d'Internament d'Estrangers s'erigeixen com a centres on els migrants esperen, de manera 'preventiva i cautelar', a ser expulsats del país. Són pensats com espais on les persones esperen que es resolgui la seva situació legal. És per això que hi ha un nombre determinat de dies que defineixen el temps que algú pot suportar en un d'aquests centres; aquest nombre ha anat augmentant amb el temps. A Espanya, el límit són seixanta dies. A Itàlia, en són cent vuitanta. Però la normativa europea és més generosa: fins a divuit mesos. Superat aquest temps, es tanca el migrant en un avió i a volar, a volar al lloc on has nascut, i no tornis en cinc anys, diu la mateixa normativa europea tristament anomenada 'de la vergonya'. Pot ser però que encara no s'hagi resolt la situació legal de la persona, o que continuï sense saber-se'n el país de procedència: en aquest cas la és posada en llibertat. Però compte, definim la paraula llibertat per aquest migrant que surt del CIE. El migrant posat en llibertat amb l'ordre d'expulsió queda desemparat davant la llei. És així que el migrant entra al centre d'internament com a 'il•legal' i en surt com a il•legal perpetu, ja que amb un ordre d'expulsió i desemparat, li és impossible obtenir papers, 'regularitzar' la seva situació. I qui no és regular, qui no té papers, qui no apareix com a subjecte legal, no és ciutadà ni té els drets fonamentals que tota persona ha de gaudir.
On queda la idea que la ciutadania és per tots, que no discrimina per lloc de naixement ni procedència social? A l'Antiga Grècia, se'ns diu sempre, la democràcia era molt imperfecta perquè ni dones ni metecs (estrangers) participaven de la política. No eren ciutadans. Ara, les dones són ciutadanes -i moltes lluites ens ha costat- però i els 'estrangers', aquells que vénen de terra 'estranya'? Continuen sent individus rebutjats, que tanquem, internem i deportem amb la fredor i la misèria d'una Europa que no pot deixar de banda un racisme lamentable. El règim nazi, quin horror, recloïa a jueus, gitanos, comunistes i disminuïts psíquics en camps de concentració i després d'extermini, perquè eren els insans i exclosos de la comunitat. També s'havia pensat d'enviar-los tots a Madagascar, als jueus, lluny els bàrbars de la civilització. I jo em pregunto, com podem dir que hem eradicat completament l'horror del que suposa excloure persones, aniquilar-les com a éssers humans i moure-les com mercaderies, quan existeixen espais com els CIE's?
Espais que trobem als marges: els CIE's normalment se situen als extraradis de les nostres ciutats, molt simbòlicament, i també molt apropiadament per tal de no fer òbvia la injustícia; que passin desapercebuts. Aquí a Zona Franca, a l'extraradi barceloní, entre fàbriques grises, el CIE queda lluny del turisme, els carrers cèntrics, els barris residencials; tothom pot viure oblidant amb normalitat que hi ha persones a qui se'ls hi denega aquesta mateixa possibilitat. La distància, la desinformació i el buit legal no sempre aconsegueixen evitar però l'escàndol, la desesperació i les notícies gens agradables que de tant en tant traspassen els murs. Nou centres d'internament d'estrangers a tota Espanya. De València, on les denúncies presentades per diversos immigrants sí han pogut presentar-se a jutjat, ens arriben esgarrifosos testimonis: cel•les d'aïllament on els migrants que havien intentat fugir són colpejats; vexacions per part dels policies com el fet que un demani a un pres que li posi el dit al cul al seu company i el colpegi per no obeir-lo. Aigua freda a les dutxes, molt poca aigua i menjar.
Com a presoners de guerra, com a bàrbars invasors, com a infrahumans: així tracta Europa els seus migrants. L'avís, l'expressió de l'agonia, el trobem a la paradigmàtica illa de Lampedusa. Els prop de mil cinc-cents migrants reclosos al CIE d'aquesta illa italiana, plataforma des de la qual els molts aspiren a entrar a Itàlia i el món europeu, han explotat en revoltes de ràbia contra l'opressió el passat 2009 i aquesta tardor del 2011, incendiant i enviant columnes de fum i de socors en la seva desesperació. Lampedusa com el model de camp de concentració europeu del nostre segle, el centre de la vergonya des del qual repensar l'Europa de les fronteres i els ciutadans de primera enfront els no-ciutadans o ciutadans del no-res. I des de Lampedusa i les seves revoltes, revisitar cadascun dels centres europeus fins a Zona Franca, perquè si fem els deures i mirem Barcelona enfora, a allò que la ciutat repudia, veurem què és el que ha volgut treure a la llum el 18 de desembre al so dels tambors i la fredor: que la injustícia es perpetua a esquenes de la llei i la dignitat però amb la complicitat o la ignorància de tots plegats.
Marta F. Soldado
Demoràcia Real Ja Barcelona
