EL CONTE DEL DEUTE

Fa molts, molts anys, per l'època en la qual Reagan i Thatcher governaven el món occidental, l'amenaça comunista havia desaparegut, les revolucions del Maig del 68 i la Primavera de Praga havien fracassat i les classes dominants se sentien segures davant l'absència d'enemics que poguessin fer perillar el seu estatus, una sèrie de grups de pressió (o lobbies, que queda més modern) van decidir que s'havien fet massa concessions a les classes baixes i mitjanes i que era hora d'implantar una doctrina que beneficiés al capital a força de minimitzar el control sobre les corporacions i els mercats. A aquesta doctrina se la coneix com a "neoliberalisme", i es basa en el principi de "menys estat i més mercat" així com en la necessitat de consumir i créixer fins que rebenti el planeta.

A força de pressionar als polítics, aquests senyors (anomenin-se milionaris, multinacionals, grans inversors, bancs o asseguradores) es van anar fent amb el control a l'ombra i van aconseguir que en tots els països occidentals es promulguessin lleis de desregularització dels mercats que ens han portat a una economia en la qual especular proporciona molts més beneficis que treballar. I damunt es paguen menys impostos: el tipus impositiu mitjà sobre les rendes del treball és del 40%, mentre que el del capital és del 19%. Perquè ens fem una idea: l'economia real (producció de béns i serveis) crea cada any al món una riquesa aproximada de 45 bilions d'euros. En el mateix temps, el sector financer mou capitals per un valor de 3.450 bilions d'euros.

La falta de control sobre els mercats va portar a bancs i entitats d'inversió a especular amb tota classe de productes: accions i fons però també cases, assegurances, aliments i hipoteques. Amb això van crear paquets d'inversió d'alt risc però també d'alta rendibilitat, com els hedge funds (que incloïen les famoses hipoteques escombraries, o subprimes). Així, totes les entitats que han negociat amb aquests productes han obtingut durant anys ingents beneficis, però sabent que corrien un alt risc. Les regles del joc són així: si ganes pots guanyar molt, però si perds ho pots perdre tot.

I això és el que ha ocorregut. Que els bancs han estat tan cobejosos que ho han acabat perdent tot. "Mala sort", hauríem de dir, ¿no? Doncs no. Aquí està l'Estat i els ciutadans per rescatar a aquests pobres bancs que durant anys han estat obtenint uns beneficis i s'han estat pagant uns sous astronòmics. Ara l'Estat està arruïnat, clar, i no és perquè des de l'inici de la crisi hagi donat als bancs més de 100.000 milions d'euros, no. És perquè els ciutadans hem abusat durant anys de l'estat del benestar i hem deixat un forat immens en les arques públiques. ¿No serà que l'estat s'ha arruïnat rescatant a uns bancs que, damunt, segueixen especulant amb els diners rebuts i pagant-se uns sous milionaris en lloc de concedir moratòries a famílies que no poden pagar la hipoteca o crèdits a PIMES?

El que tenim aquí no és una crisi: és un transvasament de diners públics, dels ciutadans, a bancs i empreses privades que han viscut a gust pels mercats financers durant anys amb la complicitat dels polítics i l'ajuda de les totpoderoses agències de rating (aquestes que mai s'equivoquen...). Es tracta del vell principi del neoliberalisme de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I la jugada els ha sortit bé: perquè aquí estem els ciutadans pagant els seus excessos amb retallades en sanitat i educació, rebaixes salarials, acomiadaments, EROs, desnonaments, augment dels preus del transport públic, etc.

¿Sabeu que si apliquessin una taxa de tan sols el 0,05% a les transaccions financeres que es produeixen en un any al món s'obtindrien 574.000 milions d'euros cada any, suficients per millorar les condicions de vida de mig planeta? ¿Per què llavors prefereixen asfixiar-nos a nosaltres en lloc de penalitzar mínimament als veritables responsables d'aquesta estafa? ¿Per a qui treballen els polítics? ¿I què fem nosaltres tan callats?



Judith Zaragoza
Membre de Democràcia Real Ja