El Govern està decidit a portar als tribunals als gestors que balafiïn els diners de tots. Vagi per davant que la idea no em sembla malament. Potser sigui l'única manera que els quals ens administren, especialment en l'esfera del local, s'ho pensin dues vegades abans de cometre segons quins abusos. Ja n'hi ha prou de veure carreteres sense cotxes, trens sense viatgers, aeroports sense passatgers, poliesportius sense esportistes i teatres i auditoris sense públic. Ja està bé que aquí, qui guanya unes eleccions, se senti amb llicència per gastar a mansalva sense que passi res. Què més dóna que deixi l'ajuntament magre i als seus conciutadans, endeutats per a tota la vida. Que es pot fer, és clar, ho hem vist a Islàndia, amb tot un primer ministre assegut a la banqueta. Però m'assalten alguns dubtes. ¿On posem el límit i amb quins paràmetres? ¿Fixem la lupa només en els administradors de la cosa pública, o ho fem extensiu als gestors de bancs, caixes, grans corporacions financeres, gestors de fons, etc. etc? Perquè, en definitiva, tots aquests són els que ens han ficat en aquest pou del que trigarem encara anys a sortir. Recordo com, poc després de fallir Lehman Brothers, es van alçar moltes veus a favor de depurar responsabilitats entre els executius dels grans bancs d'inversió implicats en l'expansió de les hipoteques escombraries, les famoses subprime. Tothom estava d'acord. ¿On va quedar tot allò? ¿Ha pagat algú per això? Ningú que jo sàpiga. I aquí estem els altres, els de sempre, carregant amb la factura, amb els seus sous milionaris, els seus bonus i les seves jubilacions d'or.
Xavier Gual
http://www.comunicantia.com
http://xavigual.wordpress.com/
https://twitter.com/#!/xavigual
