Estem en ple mes de gener, però el sol i la relativa caloreta ens evidencia que potser en climatologia les coses també estan canviant. Enfilem la carretera de Miramar i ens endinsem als reoberts jardins de Costa i Llovera; uns grans desconeguts a Barcelona. Al fons, alguns creuers es troben amarrats al port, i una corrua de taxis hi van portant els passatgers que de ben segur intenten no pensar en el drama de l’illa del Giglio. I és que unes bones vacances ben es mereixen una mica d’amnèsia.
A la falda de Montjuic però, el panorama és molt diferent. El parc, ple de petits camins, i força ben cuidat, és tot un museu a l’aire lliure. Els centenars d’espècies de cactus fan que el visitant pugui recórrer els cinc continents de la terra en una simple passejada. Així, s’hi poden trobar des d’espècies ben petites i simples, fins a grans monuments botànics plens de punxes i formes recargolades.
Al sortir, satisfet amb la visita, reflexiono sobre els cactus i el seu sistema defensiu. Cap animal mai s’hi acostarà, i tot i viure en un ambient extremadament sec, al seu interior retenen una bona quantitat d’aigua que els permet viure.
Mai ho hagués imaginat abans, i segurament alguns de vosaltres pensareu que és una ximpleria, però sovint les persones actuen igual que aquestes plantes punxegudes. Feu una prova, fixeu-vos anant pel carrer, quanta gent veieu somrient, feliç o xiulant? I llavors compareu amb els que van capcots, tensos, apressats, o cridant pel mòbil? Quanta gent punxa?
Malauradament, en un món on hi regna de forma salvatge la competència mal entesa, l’arrogància, i les ànsies d’aparentar fan que hi hagin molts cactus repartits en empreses, famílies, i en general, a la societat. Arreglar aquesta situació, només està a les nostres mans, i sobretot, comença per aplicar-s’ho un mateix en el dia a dia més immediat. I és que un bon dia, o un gràcies, no tenen preu.
