Sinyó Cot, a veure quan s'acarnissa vosté amb un regionalista (de CiU), que encara que ND faci la feina bruta d'Artur Mas entre els votants sobiranistes, sempre serà de 3a categoria (oficiosa), molt per darrera de La Vanguardia (oficial).

És denigant veura aquest espectacle , resulta que quan va a parlar el grup politic amb més credibilitat del parlament,tothom s´en va,a fer el café,a pixar o a tocar-se els ..., és d´una mala educació i aixó ho paguem entre tots,no hi ha dret,tindria que haver-hi una llei que ho prohibis,


http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=1722745&p_cp2=1723907&p_cp3=14&p_cp22=

He vist el link del discurs de l'Uriel Beltran. Independentment de si soc simpatitzant o no de SI, trobo absolutament indignant que marxin tots els diputats i que, els que es queden, es dediquin a mirar l'iphone.

Diria exactament el mateix si es tractés d'un discurs de l'Albert Riera o de l'Alícia Camacho.

Son els nostres diners els que us mantenen la paradeta, polítics de merda. No ho oblideu mai.

Despesa i populisme de baixa estofa, aixo es el que la Carmencita te per oferirn-nos.

Es que la nostre estimada Carmencita , a mes d´una fanatica espanyolista a qui emociona cridar Viva Espanya , es una inutil i una incompetent , una Zapatero II en versio femenina

Perdoneu però els conills (ni les llebres) pertanyen a l'ordre dels Rosegadors ans al dels LAGOMORFS.

QUINA TIA TANT PÈSIMA.AIXÌ VA EL PAÍS.A SU IMAGEN I SEMEGANZA.ESTEM ARREGLATS AMB AQUESTA TROPA DE TRAIDORS.

Quan la Chacón és en campanya pot arribar a prometre fins i tot l'Estatut que no cal que passi pel Parlament. Sempre amb la filosofia de "mejorar -y superar- lo pasado".
A València, com no podia ser d'altra forma, els ha obsequiat amb una astracanada.


http://diarigran.cat/

Afegir els 20.000.000.000 € que paguem en impostos i no s’inverteixen a Catalunya als ingressos de la Generalitat no ens porta als pressupostos que podríem fer si disposéssim d’un estat propi. Aquests serien els pressupostos d’una comunitat autònoma de règim comú dins un Estat espanyol que no ens fos hostil. Com per exemple els de la Comunitat de Madrid què a canvi de solidaritat obté els beneficis de capitalitat, o d’Euskadi que paga per serveis i inversions concretes.

La trampa en que caiem la trobarem en els impostos que sí que s’inverteixen a Catalunya. Una part important son transferits a la Generalitat per a que els inverteixi en les competències que té assumides, res a dir. Però una altra part gens menyspreable la inverteix directament Espanya en nom nostre. Aquests diners dedicats a les competències què ostenta Espanya també s’haurien de comptabilitzar en els pressupostos de l’Estat propi perquè, òbviament, un Estat nou no delegaria competències en els Estats veïns.

És alliçonador fer els pressupostos de la Generalitat sumant-hi l’espoliació espanyola directa en concepte de solidaritat perquè ens demostra fins a quin punt ésser espanyols ens empobreix. És un primer pas, però li manca rigor. Si de veritat volem simular que disposem d’un Estat propi, hem de treballar amb la totalitat dels impostos i la totalitat de les competències. No s’hi val a contemplar només les competències que tenim com a Comunitat autònoma de règim comú i els diners que paguem exclusivament per aquests conceptes, inclosos els 20 GEUR. Per a ésser coherents amb la idea de l’Estat propi, hem de definir quin és el nostre model d’Estat i comparar-lo amb el que tenim ara, l’espanyol, ni que sigui només a nivell pressupostari.

Fent uns pressupostos d’Estat consolidat, amb totes les competències relacionades amb els seus costos i tots els ingressos, podríem analitzar si els impostos que gestiona Espanya en exclusiva ens són rendibles o ens creen també un dèficit indirecte. Una simple resta.

Intueixo que el gruix dels diners que inverteix Espanya en nom nostre no ens són prou rendibles. Per exemple, els aires de grandesa espanyols que els duen a un pressupost de Defensa clarament sobredimensionat, i que lluny de protegir-nos, ens representa una amenaça constitucional. I els diners que dediquen a la diplomàcia? No s’usen pas per a difondre les nostres virtuts ni per defensar els nostres interessos, sinó que ens van clarament en contra com podem constatar en els cassos de les seleccions esportives i els periodistes i dirigents internacionals alliçonats, per no dir subornats o extorquits. I en cultura? Quin rendiment obtenim de la televisió pública espanyola o de l’Instituto Cervantes? I els que entrega a Europa per a qui ni tan sols existim? Per als catalans són diners clarament malbaratats. És més, a part del valor comptable que tenen, els n’hauríem d’afegir un en concepte de dany moral exercit persistentment durant molts i molts anys. Són només quatre exemples que indiquen que aquests diners no sembla que ens rendeixin, i que si tinguéssim un model d’Estat propi per a fer la comparació, reconeixeríem sens dubte com a dèficit.

Aspirem a tenir un Estat que rendibilitzi els nostres recursos i no els desviï en contra dels nostres interessos. No en tenim prou amb eliminar el dèficit fiscal del règim comú (20 GEUR). Volem corregir la totalitat del dèficit econòmic que comporta pertànyer a l’Estat espanyol directa i indirectament. I sobretot, el que volem eradicar definitivament mitjançant un Estat propi, és l’espoli moral que ens porta irremeiablement a la humiliació de la nostra classe política, i al darrere tot el poble, per la via de minar-nos l’autoestima. No podem comptabilitzar econòmicament dels danys morals del passat, això, ni té preu ni ho recuperarem mai. Però sí que podem comptar trinco-trinco el valor d’oportunitat que en el futur ens reportarà l’augment de l’autoestima de classe política dedicada a construir el seu propi Estat, segons el seu propi model, amb total llibertat de decisió; en comptes de donar pals de cec en la tasca de construir l’Estat espanyol obtenint fracàs rere fracàs, en un cercle viciós que els porta un cop i un altre a buscar-ne un de nou per tapar l’anterior.

Per sortir d’aquest cercle viciós, fóra terapèutic que els polítics obrissin el debat sobre quin model d’Estat els sembla més eficient i desitjable en el nostre context, així, en abstracte: analitzant, comparant i triant els millors aspectes dels models que hi ha al món. Tampoc hi ha gaire marge ni és gaire complicat, no cal parlar d’independència, ni de Catalunya ni d’Espanya. D’aquesta manera tindríem elements per jutjar-los (als polítics) amb criteri i votar als millors, alhora que podríem valorar la conveniència o no de la independència amb coneixement de causa. Mentre no fem aquest debat seguirem navegant capitanejats per mariners d’aigua dolça que no han tret mai els peus de terra ferma, a la deriva, sense rumb ni horitzó a la vista.

He utilitzat el terme ‘terapèutic’ amb tota la intenció de prejutjar malaltia. Molts psicòlegs i sociòlegs n’han parlat. La vergonya de la humiliació té un límit que si s’ultrapassa provoca un trauma que s’evidencia per un quadre simptomàtic. En els cassos de segrest s’anomena síndrome d’Estocolm i en els cassos de colonització, col•laboracionisme. Quan veiem que els nostres polítics és deleixen per pactar amb els espanyols i en participar en la construcció del seu Estat, o que la població rebutja als que gosen posar les humiliacions sobre la taula, es fa evident que no tenim un comportament sà, que estem colonitzats.

La de l'Uriel Bertran.


http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=1722745&p_cp2=1723907&p_cp3=14&p_cp22=

Vista la intervenció de Pere Aragonès a propòsit del tancament d'embaixades, puntualitzar que al final comet un error garrafal. El que ens costen les ambaixades Espanyoles als catalans no s'ha de comptabilitzar amb el dèficit fiscal de tots conegut. Aquests diners no s'inclouen a les balances fiscals interiors d'Espanya perquè la representació exterior és una competència exclusiva del govern espanyol. Se suposa que també ens representen a nosaltres. Exactament igual que les despeses de la TV pública, les de l'Instituto Cervantes, les de Defensa, o les aportacions a l'administració europea...

Si el dèficit fiscal directe està entre el 8 i el 10% del PIB, el dèficit indirecte causat pel nul profit que treiem els catalans d'aquetes despeses -més aviat ens són perjudicials- és mou entre el 5 i el 6% del PIB.

Sumeu, sumeu....

Ostres Cot quina desil·lusió, jo creia que et referies a "La Carmen de Mairena".... i volia riure una estona; encara que ben mirat, aquesta fa mes gràcia que l'altre... o es pena, el que fa???..

La Chacón obviament busca galifardeus que se la creguin ara que aquí ja la tenim vista. Aquí a Catalunya veureu que poques promeses fará, suposant que decideixi presentar-se, es limitará a queixar-se de les retallades d'en Mas i a prometre polítiques socials que sembla que això aquí vèn.

Be, els 200ME que costa l'aeroport de Castello no son res al costat dels 50.000ME que la Carmeta s'ha polit en defensa.

Es una llastima que aquella escultura tan lletja no serveixi per espantar els conills, perque a mi, de debo, que em fot els pels de punta.

Ostres Cot, a veure si es que al final el projecte era tenir un vedat de caçera hipermodern. Aquests de l'escopeta nacional ja se sap com son.

Benvolguts Cot i parròquia, Ja fa anys i panys que en Salvador, Sostres, un referent per a tot mascle que es digni i gaudeixi de la seva condició, ja li va fer veure la llum a la Carmeta. Amb un mètode expeditiu i degudament publicitat.

Aquesta tia és tòtila! Ja només ens faltava això. Com que ja hi està acostumada a malgastar els diners dels altres... Quin carallot de dona. No se la podrien quedar a Andalusia? Als d'aquí ens faria tanta il·lusió....