La pregunta, en un país com diu el mestre Quimi Portet vençut pel davant i pel darrere, és fàcil de respondre. Rendim-nos i punt. No hi pensem més. Pleguem. Es pot ser feliç amb una vida barata, miserable i en espanyol. Jo veig cada dia espanyols prou feliços. No s'amarguen. Porten l'ungla del dit menut ben llarga, es furguen el nas sense miraments i mengen pa amb plàtan. Miren la tele, es graten la pebrotera i no s'entretenen a defensar fets evidents. Són gent feliç i sense complexos.

Seria tota una novetat conviure amb la queixa que tenen els ciutadans del món. Rondinaríem pels impostos, ens estalviaríem una pasta en retolació i ens mobilitzaríem contra la fam al món. Això de l'espoli quedaria reduït als debats de les ONG sobre l'explotació dels recursos de Burkina Faso i la paraula immersió només s'utilitzaria a les zòdiacs que traginen barcelonins a fer el Cousteau per les illes Medes.  

Ara bé, amb la rendició desapareixia un moviment curiós, estrany, resistent i que ningú en sap donar una definició exacte: el catalanisme.   És l'únic moviment que ha engolit els monstres que ha creat i ha continuat tenyint tot el que ha toca, fins i tot, els altres moviments. Seria una pena malbaratar un dels pocs corrents polítics, que amb més fracassos que èxits al balanç, guanya dia rere dia més adeptes en els seus diversos formats.

És un moviment que ara per ara és l'únic que pot articular i adaptar-se al canvi d'era que s'està albirant. El catalanisme ha sobreviscut al feixisme, al comunisme, al sindicalisme, al liberalisme, a la socialdemocràcia, al cristianisme, als polítics catalanistes,  als catalanistes que s'han rendit i a tot allò que se li ha posat per davant. No s'amoïnin, no cal rendir-se perquè el catalanisme sobreviurà a CiU.