L’última víctima de la
violència de gènere ha estat aquest cap de setmana i, de nou,
una altra dona. Macabre rècord a Catalunya des que començà l’any o el que és igual, en els 23 dies que portem d’any. De nou, en séc des de la més profunda arrel, una nova vida tallada a mans de la
violència amb rostre d’home. A poques hores del desafortunat succés,
el marit i executor és llençava emmanillat al buit d’unes escales...
Per damunt de xifres i estadístiques, seria quantificable o fins i tot imaginable el
nivell de patiment existent fins arribar a tant injust i immerescut final? Impossible, per molts testimonis que arribessin a donar-ne fe, mai aconseguiríem estadístiques ni valoracions en aquest sentit, perquè el patiment, a l’igual que els sentiments, resulten inquantificables.
Certament, el final d’una altra vida però no pas el d’“una tragèdia”. L’endemà, amb el començament del dol continuarà la tragèdia. Trist i silenciós
calvari el que a partir de les hores envairà a tantes persones.
Les víctimes indirectes, familiars, amics, entorn... no només de la víctima agredida, sinó també del seu agressor, és veuran obligats a conviure de per vida amb la impotència, la resignació, el dolor, el buit, la venjança i la ràbia contingudes. Difícil, aprenentatge envoltat de records i ple d'interrogants respecte si haver sabut o pogut fer-ne tot a l’abast per evitar la tragèdia.
Des del rebuig absolut i la demanda d’exigència i fermesa cap els governs i la Llei. A familiars d’aquesta
Dona, número 5, i totes les anteriors. Als que per circumstàncies cruels i indesitjables pateixen o han patit l’absència forçada d’algun ésser estimat. I, per suposat, als de la també víctima executor de la desgràcia. A tots, els hi dedico aquestes línies avui, a l’hora que el meu sentit i sincer record.
