SOUS I SALARIS

Estan regirades les aigües d'aquest ofici el nostre per l'oferta miserable d'algunes empreses periodístiques que, conscients de la necessitat que vivim, tracten de pagar en cèntims el treball dels escriptors.

Des de la frontera del viscut, no vull donar consells als col·legues que es trobin amb ofertes ruïnoses per llogar la seva ploma, no sóc qui, però sempre he pensat que és preferible treballar gratis que cobrar un salari indigne.

No em desmentirà Eugenio Fontán, qui fos director general de la SER i al qual segueixo admirant i dedicant afecte i recorda el succés quan ve al cas.

Corrien els setanta-u aspirava a aconseguir plaça en la ràdio; com sempre vaig pensar que era un ofici que s'aprèn proper als quals saben, vaig estar treballant en diverses tasques sense cobrar ni una punyetera peseta durant més d'un any. Un matí, em van donar la notícia que la direcció, valorant el meu esforç, havia decidit pagar-me un salari; passada l'alegria i quan vaig esbrinar quina era la quantia, em vaig marxar i no vaig tornar.

Treballar gratis a canvi d'aprendre em resultava digne, però quan van posar preu als meus esforços em va semblar humiliant vendre'm per tan poc o llogar-me per hores, que és el mateix.

Insisteixo, no és consell, solament humil relat del viscut; company, si l'oferta enriqueix la teva ànima i millora els teus coneixements, endavant i sense sou. Si el salari t'humilia, a fer punyetes i a tocar la guitarra al Metro.