A PROPÒSIT D’ INCIVISME…

Divendres, 28 gener, 15:00h. FGC (ferrocarrils de la Generalitat), Plaça Catalunya direcció Sabadell. Encara no havien passat dues hores des que hagués estat comentant amb un bon amic el comportament tant incívic de molts dels usuaris habituals de les diferents línies del Vallès...

Només engegar el tren, en sortir de la estació de Catalunya, la senyora -catalana, d’uns 30 anys- del seient del meu davant va desembolicar un enorme ‘bocata’ i va posar-se a menjar tranquil•lament com si rés. Davant aquesta situació cada vegada més habitual durant els trajectes que faig a diari, vaig pensar… -tornem a ser-hi, altra vegada més del mateix-. Intentant desconnectar-me vaig tancar els ulls procurant pensar en les meves coses. Tot però, en arribar a Sarrià, la senyora del ‘bocata’ va adonar-se que al mateix vagó viatjava una coneguda seva. Tot seguit saludar-se aquesta va seure al seu costat. La que acabava d'arribar va preguntar-li a la que ja hi era... per cert, ja has dinat?, a la qual cosa ella va respondre-li que sí, a l'hora que li retornava la mateixa pregunta… "doncs mira encara no però ara mateix ho faré". Què portes? va preguntar-li la primera… "un taper amb macarrons" va dir. I, traient de la bossa una forquilla de metall i un taper de plàstic, va començar a dinar tranquil•lament mentre ambdues prosseguien amb la animada conversa. Molesta i incòmoda per la pudor a menjar -per no crear conflicte- vaig optar per aixecar-me i continuar el viatge de peus.


Sóc usuària habitual dels FGC, un mitjà de transport públic molt nostre caracteritzat per la seva puntualitat, fiabilitat i robustesa. Fins i tot, m’atreviria a denominar-lo ‘bucòlic’ pel fet que la major part del temps el recorregut de les línies transcorre a l’aire lliure entre els paisatges de Collserola i els del Vallès Occidental. En treballar al centre de Barcelona molts dies puc arribar a utilitzar-lo fins a quatre vegades, la qual cosa representa un promig d'entre 50 i 100 minuts al dia. Temps més que suficient per llegir, escoltar música, relaxar-me i, per que no també, observar el que succeeix al meu voltant.

La recent i tant criticada pujada de tarifes -de la qual també em ressenteixo- m'ha fet reflexionar respecte d'altres qüestions que curiosament mai generen queixes per part de ningú (o al menys jo no ho he vist mai). Resulta molt curiós veure com malgrat la quantitat de senyalitzacions, prohibicions i normes d'utilització dels trens -seients reservats per a persones grans, discapacitats, embarassades...., espais destinats a cotxets de nens, bicicletes, cadires de rodes..., alertes de perill respecte seure al terra dificultant o impedint l’entrada i sortida dels que pugen i baixen a les estacions..., les importants despeses que generen les pintades, ratllades als vidres..., brutícia…- certs personatges incívics passin olímpicament de tot el que els envolta sense immutar-se per res ni sentir el més mínim respecte ni sensibilitat cap el demés. Per citar-ne alguns, els que -cada vegada en hi han més- es prenen el seient qual menjador de casa seva. Els que sense cap dissimulació s’acomoden als seients reservats i son incapaços de cedir-los a menys que algú els faci aixecar. Els que seuen s’espatarren a les plataformes i encara que els trepitgessis continuarien immutables. Els que "alegrement" se t’enganxen al darrera o salten d'un impuls per sobre de les taquilles per no pagar el bitllet…

En qualitat de clienta i usuària, accepto i comparteixo l’autoritat i el dret del rebuig o la protesta dallò que considerem abusiu o injust, voler beneficiar-nos al màxim dels productes o serveis i exigir els nivells de qualitat i les prestacions adients. En canvi, rebutjo plenament la prepotència, la manca d’educació i la grolleria dels que es pensen que pel fet de pagar ja tenen dret a tot. A banda, de mal exemple i insult a la intel•ligència aliena aquests com d'altres comportaments incívics evidencien la seva manca de qualitat humana i nivell de les persones que els practiquen.