Ladybird és una película del director britànic Ken Loach que relata el martiri d'una mare soltera a qui, per problemes de convivència amb les succesives parelles, els serveis socials li retiren la custòdia dels quatre fills. La dona refà la vida amb un immigrant llatinoamericà, lluita per recuperar els fills i evita que li treguin els més petits. La desesperança que provoca la indefensió de la mare, davant l'actuació implacable dels serveis socials, augmenta quan saps que la cinta està basada en un fet real. L'hiperrealisme de Loach denuncia com la burocràcia, en mans de funcionaris insensibles i malintencionats, pot arruïnar la vida de les persones més vulnerables. 

 

La pel·lícula va causar gran impacte a Canes, on es va estrenar l'any 1994, i va posar en el punt de mira els serveis socials de mig Europa. En aquella època de la Barcelona postolímpica, ningú no imaginava que, mentre ens angoixàvem amb els problems d'una mare anglesa, aquí també n'hi havia centenars (de mares) igual de martiritzades per saber el destí dels fills que els havien pres tot just nèixer. A Catalunya hi ha més de tres-centes denúncies i les associacions de “nens robats” tenen casos documentats que van dels anys 50 als 90. Quaranta anys d'impunitat i silenci, que no s'expliquen si no és per una gran complicitat social. Inicialment, es podia atribuir a la repressió de la dictadura, però a partir dels 80 l'argument resulta insostenible i s'ha d'acceptar que són els “nens robats” de la democràcia. No tot s'ha d'atribuir als habituals mals del franquisme i a la repressió polìtico-religiosa; en aquest cas, és tracta de delinqüència organitzada. 

 

Una xarxa integrada per metges, llevadores, religiosos i funcionaris de diversos estaments, dedicada a enriquir-se amb el tràfic de nadons "per comprar-se un cotxe o una casa millor" -com diu una de les mares a qui el metge li va signar un certificat de defunció del seu fill  i, trenta anys després, ha descobert que la tomba està buida. Falsificar la mort d'un nadó, mentre a la mare li ensenyen el cadàver d'un altre -segons testimonis, el mateix que ensenyaven a tothom- és de delinqüents, de depravats, i d'aquests n'hi ha de totes les ideologies i religions. No estem davant una questió política, ni tan sols ideològica, com alguns han volgut fer creure. Un dels implicats justificava que eren com  “una mafia bona”, paraules que certifiquen la falta de moral. Una “màfia bona” és oxímoron. Les mafies estan desproveïdes de moral; es mouen per interessos, no per ideologia. 

 

Només així s'explica que el secret s'hagi pogut mantenir tants anys i que, durant aquest temps, cap organització ciutadana, politica, sindical, religiosa, ni les associacions de dones, hagi escoltat aquestes mares. Els fills adoptats s'han organitzat a través d'internet i és a partir d'aquí que s'ha pogut constatar la dimensió de l'engany. Es fa evident que hi ha hagut molta hipocresia, una característica pròpia de règims autoritaris, acostumats a imposar veritats que tothom sap que són mentida, i que també afecta les societats aparenment més obertes. De què ens serveix tenir una de les legislacions més avançades en drets individuals?