La crisi del deute en 2012

Aquest any estarà marcat per la crisi del deute, i no només a Espanya sinó a tot el món. Hi ha veus que afirmen que estem ja en la III Guerra Mundial, però no s'espantin, no és un guerra militar sinó econòmica, la batalla que lliuren els “mercats” (grans bancs i fons d'inversió) contra els governs democràtics per transformar les democràcia en deudocracias. I ara com ara van guanyant els mercats, fins i tot han canviat ja els governs a Itàlia i Grècia.

La història del deute a Espanya és coneguda. Arran de l'ingrés a la moneda única es va generar una dinàmica de creixement basada en els baixos tipus d'interès i en l'ús desorbitat que va fer d'aquest mecanisme el sector de la construcció. Aquest sector es va finançar des del seu origen sobre la base d'endeutament extern, la qual cosa va originar una gran quantitat d'ocupació que va passar de 15 milions de treballadors l'any 2000, a 20,5 milions de treballadors l'any 2007. Els visats per a habitatge ho van fer des de 282.000 en 1996 a 865.000 en 2006, més que triplicant-se en una dècada.

La veritat és que Espanya no va ser l'únic país europeu a sucumbir a una bombolla immobiliària, França, Itàlia i el Regne Unit també es van sumar a la bombolla iniciada a Estats Units, com a autèntics i fidels seguidors del somni del maó, el consumisme i el creixement il·limitat. En el període de la bombolla tots es van beneficiar i eren tan grans aquests beneficis que ningú va pensar que algun dia acabarien. Fins al sector públic, per la via dels impostos a propietats que sempre augmentaven de valor, recaptava any a any xifres rècord. Tot això es va desplomar a partir de 2008.

Els bancs espanyols van prestar en aquest període enormes quantitats de diners al sector de la construcció però era uns diners que no tenien i ho demanaven prestat a l'estranger, de tal forma que la banca espanyola deu a bancs estrangers més de 500.000 milions d'euros. Aquest deute privat és la que constitueix el major llast i es va acumular principalment arran de la bombolla immobiliària, destacant l'espectacular augment que va tenir des de 1999, quan arribava als 18.000 milions d'euros, a la desorbitada xifra que va aconseguir a mitjans de 2007 quan va arribar a 637.000 milions d'euros. En aquests set anys d'eufòria col·lectiva el deute va augmentar 35 vegades.

A Espanya, al contrari que a Grècia, el principal problema és el deute privat i no la pública. De fet el deute públic amb prou feines suposa el 16% del total del deute i no està per sobre de la mitjana de la UE, encara que pot empitjorar. El nou govern del PP ha demanat prestats ja en poc més d'un mes d'exercici més de 20.000 milions, és a dir, ha endeutat a tots els espanyols en 20.000 milions més, a aquest pas a final d'any el deute públic serà molt major. No obstant això els ciutadans i ciutadanes espanyoles que anem a pagar aquest deute no sabem per a què es demana, en què es gasta, qui la compra, etc. Gran part del deute públic presenta venciments a curt termini, per la qual cosa les previsions d'endeutament per a Espanya en 2012 assenyalen que seran necessaris uns 200.000 milions d'euros com a mínim.

Però no oblidem que la crisi del deute és global, no només d'Espanya. Prou com a exemple citar Brasil on el govern destina anualment 125.000 milions de reals al sistema financer per pagar amb interessos els préstecs fets i destina només 40.000 milions de reals als programes socials que beneficien a les grans majories pobres. Per cert, molts d'aquests préstecs amb bancs espanyols.

Davant aquest panorama els Governs i Bancs Centrals actuen per salvar al sector bancari de la seva crítica situació. Per exemple, el Banc Central Europeu va prestar el mes passat més de 500.000 milions d'euros als bancs europeus a un interès proper al 1%. I després aquests mateixos bancs compren deute públic dels països al 3 o al 5%. És un negoci rodó amb el qual la banca està saneando les seves comptes amb diners públics. No obstant això la normativa interna del Banc li impedeix prestar als governs amb problemes, com Grècia que paga interessos del seu deute de dos dígits. Si el Banc europeu prestés als governs al 1% ajudaria enormement al problema del deute públic a Europa. Però sembla clar que a Europa manen els banquers i mercaders, estan salvant als bancs amb els diners de tots.

El reemborsament del deute públic constitueix el pretext per imposar l'austeritat i les retallades socials, al mateix temps que és un potent mecanisme de transferència d'ingressos dels d'a baix cap als d'a dalt (del 99 % en benefici de l'1 %). Per això a Espanya (i a diversos països com Grècia, França, Portugal, Irlanda, Itàlia,..) estan sorgint iniciatives des del Moviment 15M per a la realització d'una auditoria ciutadana del deute.

Cristóbal Cervantes és membre de Democràcia real Ja