ELS PASSADISSOS

Com és natural, vaig seguir sense perdre nota quant es publicava a la xarxa sobre la jornada del dissabte en el 38º Congrés del PSOE; personalment, em portava al fresc qui es portés l'aigua al seu molí però tinc per costum i per deformació professional no deixar que passi la història d'aquests últims temps per les meves ulleres sense xopar-me a fons de quant ocorre al meu voltant.

La batussa entre els dos candidats em va semblar l'expressió pública del que estava ocorrent pels passadissos i l'experiència em va fer apostar per Rubalcaba en la travessa que es va muntar en el meu reduït cercle familiar. Recordava una situació semblant, fa un milió d'anys, en una agrupació socialista de Madrid on també es vivia l'emocionant tràmit de confeccionar les llistes electorals. “Fulanito no es pot quedar fora, acaba de comprar-se un pis i ha de pagar la hipoteca”. Va dir qui dirigia els debats. I Fulanito va entrar a les llistes a cavall d'un argument polític de tal magnitud.

Molts dels delegats que van acudir al congrés són gents de modesta economia, no figuren en llocs de renom i gràcies a una regidoria, un lloc a la calor d'una diputació o qualsevol altra gabelleta, van fent. M'estic imaginant, pels passadissos de l'hotel sevillà, aquells capitostos que desitjaven la victòria de Rubalcaba fent campanya amb innocents preguntes als delegats més fràgils: ¿Et queda molt per pagar del pis? ¿La teva filla treballa en el partit, no? ¿Què tal li va a la teva dona a la diputació? Tot això seguit del senyal que, en el mús., correspon a la “treintayuna”.

I els discursos dels candidats, diuen els periòdics, van ser determinants en el desplaçament de cinquanta vots que van donar la victòria a Rubalcaba. ¡Home!