Què ha de fer un polític perquè se li reconegui la incompetència?
José Rodríguez
06/02/2012
19:43
La construcció dels lideratges en els partits moderns és auna cosa que és bastant estudiada, la famosa llei de ferro és tan atroç en els partits espanyols (grans i petits, no hi ha els qui escapin) que ens proporciona exemples paradoxals de tot tipus.
En la política espanyola hi ha polítics bons, alguns fins a molt bons, alguns en actiu, altres relegats per la història, les batusses internes o la mera trajectòria personal a un racó. L'actual secretari general del PSOE és un dels pocs polítics de molt bon ofici que hi ha, una altra cosa és que segons la meva opinió el PSOE necessita fer una transició cap a una nova fornada de polítics (
i no Chacón, no era la solució). Però també
la llei de ferro proporciona veritables incompetents de tom i llom.
Que arribin allí, puc entendre-ho, que es mantinguin durant un temps, també. Que fins i tot, pels equilibris interns i
la mediocràcia es mantinguin durant més temps que el que es triga a descobrir la seva incompetència també ho entenc. El que em costa d'entendre és que els adeptes triguin tant a identificar-los com el que són, uns veritables incompetents o polítics de mig pèl amb menys capacitats polítiques que el ciutadà mitjà, però molt ofici en l'art de sobreviure en la intricada vida del partit per la mera capacitat de no fer o dir gens que sobresurti.
En l'actual panorama polític podem veure uns quants, alguns clarament deshonestos i que han passat pels tribunals que encara tenen el suport d'“els seus” (
explicacions politológicas apart), uns altres clarament mostren una manca d'idees pròpies, de discurs, fins i tot de capacitat d'anàlisi de la realitat. Uns altres simplement són personatges que són tan grisos que qualsevol que els observi de reüll no sap diferenciar-los del fons en un dia de boira. Alguns, la seva incompetència és tan manifesta que han anat donant salts allí on han estat.
Molts d'aquests tenen projecció mediàtica o les seves virtuts són conegudes entre els seus coreligionaris, és a dir, no llangueixen en llocs sense llum i grisos on ningú pot veure la seva competència o incompetència. Malgrat això, se segueix insistint en “la vàlua de tal o quin company”, “és un gran polític amb un gran futur”, “és un valor actiu”, etc.. Segueixen apareixent a les seus dels partits, repeteixen un discurs buit però ple de llocs comuns i moltes dosis de consignes ideològiques i reben aplaudiments fins i tot de quadres ben formats.
Això em porta a preguntar, ¿què ha de fer un polític incompetent perquè sigui reconegut com a tal entre els seus i substituït? ¿ha de matar gatets en públic? I aquest és part del problema de l'anomenada desafecció política. Que des de “fora” o des de dins posant una mica d'ull crític es pot veure que hi ha bastants emperadors i emperadrius que van nus, però en canvi internament se segueix mantenint la xarada que són grans capdavanters.
I així ens va.
