François Hollande, candidat a la presidència de la República Francesa pel PSF, afirmava fa uns dies en to mitiner i durant el seu discurs de proclamació que el seu principal enemic no era Sarkozy, sinó que ho eren els bancs i els poderosos. Us imagineu unes declaracions de tal calat en mans del principal dirigent del PSOE? No sé veure ni Rubalcaba, ni la derrotada Chacón, ni tampoc el frívol Zapatero, fent una acusació tant directa i tant punyent.
Si bé és cert que la intel•lectualitat d’esquerra francesa és tremendament elitista, i pot estar parlant de l’opressió de les classes subalternes acomodada en un cafè de la selecta Place des Vosges, també és cert que el cos ideològic no ha quedat relegat a un segon terme com sí que ha passat al socialisme espanyol. Fixeu-vos, que en el darrer Congrés del PSOE cap dels dos candidats ha exposat un programa clar i nítid del que proposava per sortir de la crisi, ni per fer una societat més justa i amb més oportunitats. Només s’ha parlat de noms, càrrecs, i poca cosa més.
Zapatero ha comès errors, segurament no tots imputables a la seva persona, però el principal llastre que ha quedat després del seu pas per la política és el fet d’haver deixat el centre-esquerra sense cap mena de discurs consistent i amb profunditat intel•lectual. Al marge de temes puntuals en el terreny de la moral, tals com els drets dels homosexuals, o bé aspectes relacionats amb l’avortament; no sóc capaç de veure gaires diferències pel que fa al model econòmic i social que propugnen els dos grans partits espanyols. I això és el que realment compta.
