LA SORT D'UN 'TODERO'

Després de varis mesos sense haver tornat a veure’l, la setmana passada, tot just quan creuava el carrer Balmes vaig topar-me amb un antic conegut del barri. De seguida vaig adonar-me que el seu aspecte era diferent a temps enrere. Exultant, elegant i fins i tot rejovenit, sense deixar-me obrir boca, immediatament va proposar-me fer un cafè. “Tinc d’explicar-te una novetat molt important”, va dir-me excitat estirant-me de la màniga. Entre la intriga i l’alegria de tornar a veure’l no vaig poder negar-me a acceptar la seva proposta. “Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs...”, va continuar. “Si us plau, que m’estàs posant nerviosa…!” vaig interrompre’l, sense poder evitar-ho. “A cas, t’ha tocat la loteria...?". “Doncs, sí m’ha tocat la grossa...”, va assentir. La seva rotunditat va fer augmentar encara mes la meva curiositat.

Feia més d’un any que en Manel s’havia quedat sense feina i travessava moments molt complicats. Malgrat això, des de a les hores mai s’havia quedat a casa -ho faig, per tal de no deprimir-me i no perdre “pistonada”...- solia dir-me sempre que ens veiem. Col•laborava amb associacions i entitats de manera altruista. En tractar-se d’una persona molt activa força ben relacionada mai li havien faltat oportunitats en aquest sentit però, com que l’altruisme no cobreix despeses ni hipoteques, havia arribat a “cruspir-se” quasi bé tots els seus estalvis davant la trista perspectiva d’haver esgotat l’atur, sense arribar a l’edat per prejubilar-se -ni tenir la mínima intenció de fer-ho-. En Manel, continuava incansable la seva recerca utilitzant tots els mitjans al abast sense perdre l'optimisme ni la esperança de trobar alguna feina digna i remunerada.

Entre l’eufòria i la emoció continguda, va continuar explicant-me, “la trobada fortuïta amb un antic amic de joventut m’ha tornat a la vida!”... En Manel, tornava a tenir feina i ho millor de tot era què, a més a més li anava de “pel•lícula”. “Com és possible?”, vaig preguntar-me en veu alta, “en moments com els actuals en els que tothom parla de crisi i de pessimisme?”…

En Manel sempre havia estat un treballador nat, acostumat a lluitar des de ben jove i tirar endavant vida i projectes –importants-. Definint-se, a sí mateix com un 'todero' -persona, capaç d’adaptar-se a tot-. Continuant amb el seu relat va dir-me, “Saps…?, he deixat de costat tots els meus neguits i dubtes. Durant aquest temps he reflexionat i après molt. A desconfiar de les falses promeses, a reconèixer als veritables “amics” i, també, a valorar coses que abans em passaven desapercebudes, Però, sobre sobre tot i tot, he après com estimar-me i valorar-me més a mi mateix. Per tant, he agafat aire nou i m’he dit, a partir d’avui, no haurà rés millor més important que el que jo faré ara. I no únicament m’ho creuré sinó que aconseguiré que els demés també s’ho creguin”. I amb aquesta teoria, envaït d’una força i energia envejables, és com en Manel va fer-se amb el seu nou projecte i contagia als demés.

Aquell dia vaig aprendre una important llisó. Aconseguir la majoria de fites -per complicades i inassolibles que ens semblin- no depèn únicament de la sort ni les circumstàncies sinó de nosaltres mateixos i de la nostra actitud, convenciment i predisposició. Indubtablement, en Manel, sí va tenir una gran sort. Què el seu “bon amic” es creués al seu camí i li regalés l’“oportunitat” que ell tant necessitava.