Camina el meu cap el gallec una miqueta decebut amb el Ministre De Guindos per l'assumpte dels 'sueldazos' dels directius de la Banca que, segons va anunciar el de la cosa econòmica després de la reunió de divendres amb els seus col·legues, quedaven reduïts a quantitats que als interessats els semblen testimonials. Fins a aquí tot bé, però ara resulta que la cosa té truc i que els que cobraven més d'un milió han trobat la manera de fer el parany a través d'uns Consells d'Administració vinculats o dominicals, que no m'ha quedat molt clar com es diuen, que els permeten caminar amb la butxaca una altra vegada plena a força d'agafar una part d'allí, una altra d'allà i una altra més del Consell de l'Oca, ja saben, aquell en el qual els consellers diuen: jo em porto la pasta perquè em toca. Un dels afectats ha arribat a afirmar sense cap rubor, en conèixer la notícia de la baixada, que ell “solament treballa per a una ONG en les seves hores lliures, que quan va al seu despatx vol cobrar el mateix que el mes passat”. Total, que animats per tan sublim pensament dels seus caps, els serveis jurídics de les entitats d'“els afectats” estan ja treballant per impugnar legalment la decisió del Govern de Rajoy. ¡Que més noble tasca que aquesta de defensar a aquests pobres i indefensos executius caiguts en desgràcia! Per a això els paguen. Per a això i per seguir donant-li canya als jutges perquè desnonin millor i més ràpid als pobres desgraciats que no paguen les seves hipoteques. Perquè -diuen els lletrats- ¿què és això de la dació en pagament? ¿on s'ha vist semblant despropòsit?
I en aquesta discussió estàvem quan va aparèixer en escena Don Rodrigo Rato, qui, cabrejat pel que vol fer-li el seu amic Mariano, decideix que cal comprar UNIM. Es a dir, que en lloc de deixar-se comprar la seva ruïnosa BANKIA, la qual ja no la vol ni Francisco González, el gallec del BBVA, perquè l'antiga Caixa Madrid té un pastís de deu mil milions d''eurazos' compromesos pel sector del maó, ¡i quin marró, si te la quedes!, pretén en la fallida i intervinguda acumular un nou producte tòxic, segons va descriure Peters en un dels seus coneguts principis. ¿Voldrà convertir la seva Bankia, l'ex FMI, perquè sigui el banc dolent que abans buscava el Govern? Ningú ho diu, però resulta xocant que a qui li embarguen un pis li autoritzin ara a comprar-se un xalet a Moratalaz. ¿Tan dolents són els gestors catalans? ¿I Andreu Mas-Colell no té res a dir sobre aquest tema? Silenci de nit a la plaça, que cantaria amb fingit desdeny el marit de Natalia Figueroa
Per cert ¿no els sembla una veritable vergonya que el manaia de Catalunya Caixa, Adolf Todó, disposi d'un blindatge de dotze milions d'euros signat per Narcis Serra i que el Banc d'Espanya no aconsegueixi convèncer-lo que això va contra les bones pràctiques internacionals i contra la decència més elemental? ¿Però com es pot tenir tanta barra? Mig món veient-les de tots colors i Don Adolf atrinxerat darrere d'un contracte blindat, que serà tot el legal que es vulgui, però que vist des de fora és un escàndol. ¡Ai, la meva admirada Cristina, quant treball et queda per fer amb el teu estimat cap! En fi, per resumir, que el Ministre Guindos és tan de fiar com el Leman Brothers pel qual treballava.
Us deixo, un dia més, amb un pensament sublim. Aquesta vegada és el de Benjamin Franklin: ”Si vols saber el valor dels diners, vés i intenta que et prestin una mica”
Miauuuuuuuu!
