Catalunya no és viable (o ho seria si...)

Dolenta, si les coses no canvien. Si l’Estat espanyol ens continua escanyant financerament. Si políticament ens continua rebaixant o anul•lant competències, dificultant la defensa de la nostra llengua, entorpint el nostre desenvolupament econòmic, afeblint el nostre estat del benestar.

De moment, això va per aquí. D’aquí a final d’any és probable que puguem saber si aquesta orientació es manté o no. O si s’intensifica.

S’entén que tal com han evolucionat la política i la mentalitat espanyoles a Catalunya s’hagi avivat la discussió a favor o en contra de la independència. Que fàcilment pot esdevenir un debat apassionat i fins i tot agressiu. I amb arguments no del tot racionals, a banda i banda. Molt sentimentals, o bé, molt categòrics. Arguments d’autoritat, les coses són així i prou. Por de les conseqüències, fins i tot de les represàlies econòmiques, per exemple.

Posats a analitzar alguns d’aquests arguments, d’una manera racional, n’hi ha un que serà bo de tenir en compte. A favor de la independència. O no, depèn.  Un argument que va lligat a la qüestió de la viabilitat o inviabilitat econòmica i social d’una Catalunya independent. Un tema l’enfocament del qual es pot girar en el sentit de preguntar-nos si és viable o no, econòmicament i socialment – deixem de banda de moment el tema identitari–, una Catalunya amb la situació i el tracte actuals a uns quants anys vista. Una Catalunya sotmesa a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional, de l’orientació dels grans partits espanyols i fins i tot de l’opinió pública espanyola.

Doncs bé, en aquestes condicions Catalunya no és viable. En aquestes condicions Catalunya va relliscant i anirà relliscant cap a la gradual decadència econòmica, i cap a la pèrdua de qualitat del seu estat del benestar. A banda, l’afebliment de la seva llengua i la seva cultura, és a dir, la seva identitat.

Hi ha la tradicional discussió sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Que vista l’experiència d’alguns dels nous estats independents europeus pot tenir una resposta positiva. Clarament. Més difícil és la viabilitat política i social. Un tema que resta obert a l’evolució d’aquests propers anys. Però el que està del tot clar és la inviabilitat de Catalunya com a societat de progrés econòmic i social. Com a societat al servei dels seus ciutadans.

Té, per tant, tot el sentit que el govern de la Generalitat plantegi el tema d’un canvi radical de finançament del nostre autogovern com a primer i decisiu objectiu de Catalunya. Decisiu perquè si l’Estat espanyol imposa la continuïtat del sistema actual –abans fins i tot d’entrar en el terreny pròpiament polític i identitari– la conclusió ja seria definitiva: ja quedaria clar que el seu objectiu és fer que Catalunya no pugui construir una societat econòmicament i socialment de progrés, equitativa i integradora. Que no pugui impulsar un projecte de país i de societat viables. Per part de l’Estat espanyol la resposta a la disjuntiva «residuals o independents» serà clara i definitiva: residuals. Insignificants i marginals, amb un destí per a Catalunya: l’esborrament. I per tant, siguin quines siguin les dificultats, la independència haurà de ser l’opció de molts catalans. És a dir, de moltes persones que viuen i treballen a Catalunya. De fa generacions o de fa poc. I que per a ells Catalunya és el seu país, i dels seus fills i néts. Perquè per a tots i cadascun d’ells i dels seus fills i néts Catalunya deixarà de ser un país de promesa. Un país amb horitzó il·lusionat. L’horitzó s’anirà diluint. En tots els àmbits.

Per això dèiem, més amunt, que això –el risc d’ofec econòmic i social– seria un argument molt potent a favor de la independència. O no. Si hi hagués, per part de l’Estat espanyol, una gran rectificació. No l’habitual retoc cosmètic –cosmètic i de curta durada– sinó si hi hagués una gran rectificació.

Si alguna cosa té de bo la situació actual és que és molt clara. Tant que si Catalunya hagués d’emprendre una ruta de destí incert ho podria fer amb tranquil·litat d’esperit. Perquè totes les altres o estarien barrades o conduirien a paratges d’accelerada inanició.

_______________________

Nota de la redacció: Aquests darrers mesos des d’aquest butlletí hem insistit molt en el tema de la viabilitat o no d’una Catalunya independent. I especialment des del punt de vista de les finances de la Generalitat. Fa menys d’un mes, per exemple (el dia 11 de gener), vàrem parlar de la viabilitat o inviabilitat de Catalunya, i precisament des del punt de vista de les finances. I especialment de la inviabilitat d’una Catalunya no independent sotmesa al sistema actual de finançament. Si hi insistim és perquè el tema més important i decisiu de cara al futur que a hores d’ara tenen Catalunya i el govern de la Generalitat (de fet, tota la societat catalana i totes les forces polítiques del país) és aquest tema del finançament. Que el nostre govern ha anunciat que plantejarà en termes de «pacte fiscal». De com es resolgui aquesta qüestió en depèn molt l’orientació futura de la política catalana i la relació entre Catalunya i Espanya.

Per tant, la insistència en aquest tema està més que justificada.