Senyores i senyors, la roda de premsa ha mort. En la nova era de la comunicació pública, el que es porta són les indiscrecions a micròfon obert. Imprevistes, impensades, espontànies, pel que sembla. El govern espanyol del PP s’està especialitzant en aquesta manera de comunicar les pitjors notícies possibles. Primer va ser Rajoy qui van caçar els micròfons de Brussel·les mentre comentava entre col·legues que els seus plans d’austeritat li comportarien una vaga general. I poc després confessava a Artur Mas, també davant de l’inevitable micro indiscret, que estava ficat “en el lío” (ho escric en V.O. perquè trobo que l’expressió castellana es força il·lustrativa). El tercer capítol –l’últim a l’hora de tancar aquest article- és el del ministre De Guindos i la seva amenaça, en principi privada, d’una reforma laboral “extremadament agressiva”. Va ser probablement el millor titular de premsa sobre el decret llei aprovat ahir pel govern espanyol.

Aquestes indiscrecions sempre han semblat descuits dels polítics de torn. En algunes ocasions, a més, no deixaven gaire bé l’indiscret, com quan Aznar va dir allò del “coñazo que les he soltao”. Doncs ara hem de creure que és el mateix: que ni Rajoy ni De Guindos actuaven amb segones intencions quan descuidadament pintaven el panorama tràgic en què es troba l’economia espanyola. Hem de pensar que es creien parlant en la intimitat d’una reunió política a pocs metres d’una colla de micròfons d’última generació. 

El fet, sigui amb coneixement o no de causa, és que totes les filtracions de converses responen al mateix patró tremendista. Són comentaris que, un cop arriben al ciutadà, no poden fer més que espantar-lo. Frases que fan pensar: mare meva, pitjor no podem estar. I precisament, com que pitjor no podem estar, qualsevol matís que es faci a continuació en una compareixença més formal serà acceptat amb un cert alleujament com un mal menor del que podia haver estat. Si semblava que ens queia un meteorit d’una tona al damunt, perquè ho hem sentit “indiscretament” per veu del qui més hi entén, quan només ens aixafa un pedrot de 300 quilos ens considerem afortunats. No serà premeditat, però els hi va tan bé que tant li fa que ho sigui o no, el resultat és el mateix.