Ahir va sortir el darrer disc d’Els Amics de les Arts, enmig d’una gran expectació mediàtica. Una expectació alimentada pels mateixos músics i per la discogràfica, a base d’anar publicant algunes cançons, de promocionar una precompra del disc o de deixar entrar les càmeres de televisió als estudis de gravació (ahir mateix els TN de TV3 els dedicaven una peça, fet malauradament poc habitual per a la música en català). És una estratègia molt ben planificada i intel·ligent, que m’ha recordat la que van fer servir els Manel ja fa gairebé un any, quan van treure el seu segon disc (50.000 còpies venudes!).

Les trajectòries d’aquests dos grups, sens dubte els de més èxit ara per ara en català, amb permís d’Els Pets i d’Antònia Font, s’assemblen força. I algú ha aprofitat aquest fet per inventar-se una mena d’enemistat entre ells, totalment inexistent. Manel i Els Amics de les Arts tenen en comú moltes coses: són quatre components i canten tots quatre, no només un, com sol ser el més usual; fan cançons amb lletres molt pensades i músiques que solen enganxar; agraden a tot tipus de públic, des d’adolescents a avis; i han triomfat gairebé simultàniament, en els darrers temps, mentre altres conjunts amb més recorregut –Els Pets, els més veterans dels actius, Lax’n Busto, Gossos o Obrint Pas- ja fa anys que tenen un seguiment consolidat arreu del país. Tenen tot això en comú, d’acord, però no vol dir que no ens ofereixin propostes musicalment i conceptualment diferents.

No he tingut temps encara d’escoltar aquest Espècies per catalogar, d’Els Amics. M’ensumo que serà un bon producte, com ho va ser l’anterior, Bed & Breakfast –disc d’or, amb més de 30.000 exemplars venuts-, disc que els va catapultar definitivament. I pel que fa al presumpte enfrontament amb Manel, res de res: els quatre “amics de les arts” es reconeixen fans d’en Gisbert i companyia, en l’entrevista que els fa Roger Palà a la revista Enderrock d’aquest mes. Ells prefereixen parlar de sana competència. “La competitivitat fa créixer la qualitat”, diuen. Perfecte.

Que Manel i Els Amics competeixin per fer cada cop millors cançons, per explicar cada cop històries més interessants, amb ironia i fent un ús intel·ligent de la nostra llengua, és una molt bona notícia per a la música actual feta aquí i en la llengua d’aquí. I ara, si us plau, que no se m’enfadin tots els altres músics i cantautors que també lluiten diàriament per fer-se sentir, que res més lluny de la meva intenció transmetre que el pop-rock català només s’aguanta en aquestes dues potes.