En tota vida, com en tota carretera, hi ha estones de grans rectes, carrils amples i ponts que salven les dificultats que es van succeint. Circular-hi és fàcil, no cal gaire destresa, i amb una lleu pressió sobre l’accelerador es pot mantenir una bona velocitat de creuer.
Per arribar a destinació però, no n’hi ha prou amb el tram planer. Els llocs bonics, les Ítaques particulars, els paratges somiats requereixen un trajecte més selecte, més matisat i sobretot més profund. Cal, tard o d’hora, deixar la còmoda ruta i una vegada havent pagat el peatge de la fàcil autopista, cal prendre un altre camí molt diferent. Res és perenne, i tard o d’hora, l’home sent la necessitat de canviar. L’autopista val per una estona però tothom, absolutament tothom, acaba escollint una sortida o altra, sigui la primera o la darrera i ens enfrontem a la necessitat d’agafar la ruta entre els penya-segats. Una vegada ho hem decidit, la marxa enrere és impossible.
A partir d’aquí, la destresa i la voluntat de cadascú mana sobre la resta. El camí pot fer pujada o baixada, ser més o menys tortuós, però el broc gros s’acaba i les baranes a banda i banda escassegen: l’abisme es fa present i la seva presència hipoteca. El conductors doncs, circulem amb la por de caure. Vet aquí la nostra gran enemiga... La ment es transforma i les nostres idees comencen a prendre un tint dramàtic. Ja no es gaudeix del camí i les mirades només es dirigeixen vers aquest abisme que sempre hem tingut present però que durant molt de temps hem mirat d’esquivar-lo amb totes les forces.
En el fons però, se sap que l’abisme és un miratge, i que només la por és el que ens pot fer caure. El desnivell existeix, i no s’ha de negar, però si el camí es té clar, tot és possible i els sentiments negatius acaben esvaint-se. Llavors, en aquest punt d’equilibri vital, és quan es comença a gaudir del trajecte, la felicitat aflora i l’emoció ens encén. El conductor, malgrat l’abisme, acaba apassionant-se a cada revolt.
