Sembla que hi ha certa unanimitat en considerar que la temperatura de confort està al voltant dels 20 graus. Entre 19 i 22, més o menys, és la temperatura que tenim la majoria la calefacció a casa. Per tant, per sobre de 20 tendim a tenir calor i per sota fred.

Tot i així, el fred, i la calor, són una percepció subjectiva, com en tot a la vida. Es tracta de comparar una temperatura respecte una altra. Per exemple, si a l’estiu estem dins de casa a 25 graus, després d’un dia assolellat, i sortim de nit amb una temperatura de 18 graus, direm que fa fred o fresca. Però si venim de fora, a on estem a 10 graus, i entrem a un lloc amb 18, direm que hi fa calor.

És habitual que sota una mateixa teulada convisquin persones amb percepcions contràries d’on estan els límits del fred i la calor. Sol passar que la dona és fredeluga i l’home té calor. Les diferències s’evidencien, també, en ciutadans de diferents territoris. No és la mateixa la resistència del fred al Pirineu que a Barcelona.

Coincidim força, també, en considerar que a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred. En un país com el nostre, però, sembla que això és notícia. Per suposat que hi ha estius més calorosos i hiverns més freds. I és clar que cal prevenir quan les temperatures poden acostar-se a uns límits potencialment perjudicials per a la salut o la seguretat. Però d’aquí a crear falsos alarmismes, dosificacions exagerades d’informació i desallotjaments d’escoles injustificats quan les temperatures baixen una mica més del que és habitual, és propi d’una república bananera. Congelada, però bananera.

En canvi, des de la restauració de la democràcia, Catalunya viu en una onada de fred mesetià permanent i no veig les mateixes alarmes socials. En aquest cas, sí que estarien justificades. Patim un dels pitjors espolis fiscals del món, passem fred extrem econòmic. Com cantaven els Duble Buble a “Pecats”, l’hivern no acabarà mai més i el fred ja ha entrat per sempre en els racons inhòspits del nostre pis (país). Crèiem que ens havíem acostumat a viure molt per sota de la temperatura de comfort i ara tenim una pneumònia que ens està deixant sense alè.

Ha arribat l’hora de prendre mesures extremes davant d’una situació extrema.  No hi haurà concert econòmic, digueu-ne pacte fiscal. I si CiU ens vol fer creure que un pacte de mínims amb el PP s’hi acostarà, ens hauran tornat a enganyar. Espanya ja s’encarregarà de prometre primer i no complir després.

Marxar d’Espanya ens fa tanta falta com la calor del sol.