Segons la INE (Instituto Nacional de Estadística), durant l’any 2011 han marxat d’Espanya 507.740 persones, i n’han entrat 417.523. La dada ens mostra que hi ha més gent que ha marxat del l’estat de la que ha vingut. Per entendre’ns millor, hi ha més gent que ha emigrat de les que han immigrat. Posaré èmfasi en les persones emigrants.

Hi ha diferents tipus de persones que emigren de Catalunya i d’Espanya: joves i no tan joves catalans i espanyols de tota la vida, espanyols recentment nacionalitzats com a tal, immigrants amb targeta de residència llarga durada-UE, que els permet treballar als Estats europeus amb les mateixes condicions que els comunitaris, immigrants que retornen al seu país d’origen, etc. Tots tenen una cosa en comú, a part de ser persones, i és que viuen en condicions precàries a l’Estat espanyol i que tenen en perspectiva que el present és pitjor que el passat i més digne que el futur.

Fullejant els diaris ens trobem amb titulars que parlen de la fuga de cervells de l’Estat, joves amb més d’una titulació universitària, amb domini de l’anglès i amb perspectiva d’adaptació ràpida al país d’acollida. Però segurament que entre aquests joves hi ha persones que no són tant joves ni amb titulacions universitàries. Tot i aquests matisos, s’ha de tenir en compte que el procés que realitzen no deixa de dir-se emigració des d’aquí o immigració des d’Alemanya, França, els Emirats Àrabs units o Brasil.

Un procés que afectarà els nous emigrants, que viuran el que se’n diu síndrome d’Ulises (síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple). S’hauran d’adaptar a la nova cultura, aprendre l’idioma, escolaritzar-se o seguir l’escolarització dels seus fills en el nou context, buscar feina amb un “s’il vous plait”, “Bitte”, “please” o ” فظلك من “ abans de tot, demanar ajudes econòmiques per anar tirant els primers dies o primers mesos, sentir-se moltes vegades com a ciutadans de segona, aprendre per mostrar els coneixements quan se’ls demani sobre el ball de salsa o flamenc o els noms dels jugadors del Barça. I estar alerta, però tampoc estranyar-se, quan surti algun personatge com el que tenim a casa nostra, que demanarà la deportació dels catalans a Espanya, perquè treuen les feines als alemanys de tota la vida, o perquè s’omplen els carros de compra amb tiquets de la Creu Roja o perquè van massa tapats, degut al fred que fa a Alemanya (vagin acostumant-se aquests dies amb el fred que fa a Catalunya).

Hi haurà gent que marxa d’aquí i s’adaptarà al país d’acollida, altres que es quedaran allà tota la vida, s’adaptin o no, i que només tornaran de vacances. I d’altres que tornaran amb les butxaques plenes de diners al cap de res.

¿Qui se’n recordava, fa quatre anys, que degut a l’escassetat de mitjans i la fam havíem d’emigrar per mantenir nostres famílies al país d’origen? Ara més que mai és d’aplicació la frase: qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la. En definitiva, hem tornat a ser el que havíem sigut sempre... uns pobres.