Cultura

En aquest disc hi incorporeu cançons lentes sense renunciar a ritmes ràpids...

Ferran Piqué: A nivell de tempo l’Affaire Sophia és del més ràpid que hem fet. Sí que hi ha cançons més reposades, evidentment, seria absurd negar-ho però també hi eren al Bed and Breakfast. Entenc que es noti més, potser perquè l’Espècies per catalogar té un punt menys explosiu, menys directe.

Joan Enric Barceló: El Bed and Breakfast començava amb Jean-Luc, 4-3-3 i Les meves ex i tu. Un inici molt potent. Ara ho fem amb l’Affaire Sophia, Bruce Willis que arrenca des de molt avall i després ve Monsieur Costeau, que tampoc és molt ràpida. Que el disc comenci així fa que la gent percebi que és més lent que l’anterior. Com diu en Ferran crec que és molt variat.

Eduard Costa: Es una mica més Reykjavík: hi ha Els ocells, l’entrada d’Arquitecte... Potser la gent ha notat aquesta diferència i ho ha extrapolat a la resta del disc. Hi ha una tongada, Ocells, Louisiana i Carnaval, a la part central del disc, que en para bastant el ritme.

El so és més progressiu, sembla musicalment més agosarat...

Alegret: La confiança que ens ha donat tot el que hem vingut fent fins ara ens ha permès poder arriscar en algunes coses sense perdre la frescor. Algunes harmonies vocals, per exemple, afinant acords a quatre veus... Són coses que abans potser no ens haguessin sortit tant bé.

També en els continguts?

Costa: Sí, els hem obert. Parlem de més coses que abans i n’estem contents. Era un repte: parlar del perdó, de la família, de la paternitat, de les segones oportunitats...

Alegret: Tot va en la mateixa línia. Podem fer això ara perquè ens hem anat consolidant amb tot el bagatge que portem darrere. La confiança dels seguidors i la que acumulem cada dia ens permet anar a buscar aquests temes. A més som uns culs inquiets, si fem el mateix ens avorrim.

Per tant l’èxit us treu pressió de sobre?

Barceló: L’èxit ens ha donat temps. Temps per fer les coses en calma, a foc lent i a la nostra manera. Això ho teníem molt clar, que faríem el disc sense pressa de la discogràfica i que la gira començaria quan nosaltres volguéssim.

Us considereu un grup amb leitmotivs? El Bruce Willis d’aquest disc fa pensar en l’home que es vesteix de gos a Bed and Breakfast...

Barceló: Seria injust dir que en Bruce Willis és una seqüela d’aquesta altra cançó. Crec que té prou entitat per ser de les millors del disc. Posar-hi “l’home que” al títol no és més que un joc entre nosaltres.

En tots els casos, però, parlen de la persona que s’amaga rere alguna cosa...

Piqué: Sí, el del perdedor. És un personatge per qui tenim molt d’afecte. Hem perdut tantes vegades, en tants aspectes... Volíem retratar qui viu aventures d’una altra manera. Qui es creu que té una relació inseparable amb algú que no coneix. Es tracta d’un altra mena d’explorador i de perdedor.

Alegret: En Ferran sempre ho diu i crec que és molt encertat: estadísticament hi han molts més perdedors que no pas guanyadors. Si es vol retratar el món és més veraç fer-ho des dels perdedors. Així t’aproximes més a la realitat.

Parlar de la gent normal?

Barceló: Sí i no: el que se’n va a Tòquio a esborrar-se els records no és gaire normal.

Alegret: Més que de gent normal, d’emocions normals. Les emocions de qui perdona la xicota intentant oblidar mals moments, per exemple.

Sembla que a les lletres voleu expressar-vos com quan parleu...

Barceló: Són un reflex de com som i com vivim. Que hi apareguin noms com ‘google’ o ‘tweet’ no és representatiu de la cançó, només una aclucada d’ull.

Piqué: Si treus aquests elements la cançó funciona igual. És com en Costeau, el podries treure, canviar-lo per un altre personatge i la cançó seguiria tenint sentit. On dius tweet podries dir crit, que de fet era una opció que vam pensar.

Barceló: Són cançons d’ara per la gent d’ara. No les fem per d’aquí vint anys ni perquè les entenguin els avis. Com deia en Dani, el sentiment que expliques sí que és universal. L’enveja, l’amor, la traïció... Nosaltres els vestim de coses contemporànies.

Piqué: Però si agraden d’aquí a vint anys no tenim cap problema!

Aquestes lletres no només són en català sinó que en un entorn català...

Alegret: És el nostre i seria difícil obviar-lo. Això no vol dir que no puguis explorar i enviar algú a Tòquio.

Costa: Si les tradueixes algú de Madrid podria entendre-les.

Piqué: Això és maco, no és a consciència però tampoc no ho traurem. Som d’aquí, som de Catalunya i ens estimem el nostre país i la nostra llengua. Per això també juguem amb l’idioma i busquem coses noves.

Alegret: Com a l’Affaire Sophia. Nosaltres com a grup hem nascut a Barcelona i si ens imaginem una nit de festa, tot i que dos són de Girona, un de Reus i un de Barcelona mateix, la festa sempre acaba al Born.

Els intents de seducció tornen a aparèixer, amb més èxit, en aquest treball. Són biogràfiques aquestes històries?

Piqué: Segur que hi ha una mica de nosaltres però la pots mirar des de molts punts de vista. El sentiment és una cosa i s'extrapola fins on vulguis. Potser la situació no és la mateixa o potser en part és tracta d’alguna cosa que hem viscut. Tots hem tingut una nit de festa on hem triomfat.

Alegret: ...poques però sí.

Barceló: Volíem acabar aquell Jean-Luc que no tenia bon final.

Tots participeu de la creació de les cançons. Treballar a quatre mans pot complicar les coses?

Costa: Cadascú aporta el que sap. A en Joan Enric li agraden molt les lletres i en sap molt. En Dani és bo amb els arranjaments, en Ferran és molt de bases. Jo vaig farcint cosetes, de vegades de lletres per exemple.

Alegret: No hi ha res que surti que no passi pel sedàs dels quatre.

Barceló: Exacte. Per molt que jo porti el pes de les lletres si una cosa m’agrada però a lles no, es treu. Treure és més difícil que posar en qualsevol procés creatiu, però crec que és sa treballar així perquè no perds la perspectiva de les coses.

Alegret: També cal insistir de vegades. Presentar-los el mateix una setmana més tard per si s’ho repensen.

Costa: De vegades és dur. Has d’estar molt convençut de les teves idees per convèncer els altres. Has de seduir-los i vendre-ho bé, no per un mateix sinó pel grup.

Us inspireu fora de la música?

Piqué: A l’hora de fer un disc les influències mai són només musicals. Hi ha moltes maneres de narrar les històries que segurament són més cinematogràfiques que no musicals. Fora de la música també rebem influències.

Al principi permetíeu baixar de franc els vostres treballs...

Barceló: Vam optar per la descàrrega gratuïta quan ningú ens volia escoltar. Els primers discos es podien descarregar fins que es va clausurar Mega Upload. Ara no podem fer el mateix perquè treballem amb una discogràfica, i entenem que qui fa un disc n’ha de treure un benefici.

Us sentiu perjudicats per la pirateria?

Costa: No. La gent està comprant el disc i valora el llibret i l’esforç de donar-li un contingut, una imatge.

Alegret: Crec que és una qüestió de respecte, cadascú que faci el que vulgui. Som consumidors de música, de cinema i ho comprem legalment. Aquest mercat però, en resum, s’ha d’actualitzar: no és normal pagar quasi el mateix per un disc físic que en format digital. Tampoc és normal que el tinguis gratuït.

Costa: Per vuit euros al mes pots tenir legalment tota la música del món. Ja són ganes de baixar-s’ho il•legalment, a més t’ocupa espai.

Piqué: El format digital ho està accelerant tot. Spotify o Itunes són el final, nosaltres hi hem aparegut enmig.

Podeu avançar alguna cosa de la gira de l’”Espècies per catalogar”?

Barceló: Estem molt contents de com s’han venut les entrades. La gent les ha esgotades abans que sortís el disc.

Alegret: Sorpreses n’hi hauran però, com a sorpreses que són, no les direm.

Costa: Això sí, també tocarem les cançons de Bead and Breakfast o Castafiore Cabaret, tenim clar que la gent també ho vol. Portem mesos enllestint el repertori i preparant aquestes sorpreses que hi posarem. Tenim moltes idees que aviat es podran veure.