IES Lluís Vives. El despertar de València

Es comentava al món cibernètic que per fi el desig del Partit Popular de que es parli de València a tot el món s'havia fet realitat. Però no eren ni Terra Mítica, ni les regates, ni la fórmula u ni cap d'aquestes empreses faraòniques, amb un faraó al capdavant que canvia de vestit a mercè dels compradors, el motiu de tanta premsa. Fruit d'una perversa ironia, ni rellotges ni complements de moda a la portada del New York Times, sinó la imatge inversa de l'agredolça prosperitat que el govern de la Generalitat valenciana vol mostrar: la crueltat dels policies carregant contra estudiants. I és que els estudiants de l'Institut Lluís Vives han acaparat l'atenció mediàtica a través d'imatges i escenes pròpies d'altres moments funestos de la nostra història. L'estudiant valenciana agredida pels antiavalots comparteix l'honor de ser una de les fotografies del dia juntament amb la d'un policia grec que carrega contra un jove al diari novaiorquès. L'altra banda de l'Atlàntic ens ensenya que, malgrat el que vulguem pensar, l'austeritat que els països del sud rebem a cop de troika i policia, tensa de manera molt similar les nostres societats amb una onada de violència d'Estat renovada.

Són xiquets, són adolescents! S'exclamava tothom quan les primeres imatges i testimonis de les càrregues contra estudiants d'un institut sense calefacció a causa de les retallades col•lapsaven els mitjans d'Internet. En un encertat article, Vicent Partal, el periodista valencià director de Vilaweb, reflexionava sobre per què tanta violència per reprimir estudiants menors d'edat al País Valencià. Diu Partal que València és un lloc on l'extrema-dreta gaudeix d'una alta permissivitat, de fet, estudis europeus demostren que és un dels territoris on la violència política de l'extrema dreta és més tolerada, un lloc on la repressió no ha cessat durant la transició democràtica, sinó que ha conegut un alt nivell tan sols comparable al cas del País Basc.

Molts teníem en ment, en veure una noia amb el cap obert i la resta d'agressions, un retorn a aquells temps en què el tardofranquisme agonitzant reprimia el moviment estudiantil. Doncs bé, sí que ens hi fa pensar, sens dubte, però també ens fa pensar en quelcom que potser és més greu encara: hi ha un substrat repressiu i intolerant, absolutament antidemocràtic, que ha persistit en la nostra societat en quotes intolerables. Malgrat tot, hi ha una part de la comparació que ens ha de donar esperança: els estudiants dels instituts, ho vèiem amb l'Assemblea d'Estudiants de l'Institut Francesc Macià a Cornellà, i ara amb els estudiants del Lluís Vives, així com amb d'altres casos, tornen a sortir al carrer i a demanar més cultura i més recursos per una educació que realment fomenti el coneixement i la igualtat sigui quina sigui la renda dels seus pares. Tal i com es comentava quan massivament la població sortia al carrer el maig passat, quan se la creia adormida i passiva, ara tenim un sector, els estudiants menors d'edat, fonamental en totes les lluites, que torna a recuperar la veu. I tan de bo sigui realment així, perquè ells sí són el futur.

És amb la crisi, l'atur, les gravíssimes retallades en sanitat, educació, cultura i drets laborals, que veiem emergir tota una maquinària infernal que vetlla perquè no puguem reivindicar una democràcia que mai hem tingut i destruir un pacte que ens concedia un benestar a mitges i amb data de caducitat. El País Valencià, i no tan sols pel paradigmàtic cas dels joves del Lluís Vives, és un bon símbol per a tots nosaltres, un bon símbol de l'horror que hem de combatre. Perquè ha vist créixer la corrupció exponencialment, a un nivell que la resta de territoris, corruptes tots, no poden imaginar; i n'ha vist absolt el seu màxim exponent, Francisco Camps, home d'una arrogància i un despotisme indignants. Ha vist retallades o més aviat un oblit intencionat d'allò públic des de fa anys en virtut d'aquest gran aparador que Calatrava, els cotxes bòlid i els vaixells posen en evidència. Ha vist un poder incontestat institucionalment, amb l'excepció de les samarretes i les paraules fidelment acusatòries de Mònica Oltra, amb un partit popular valencià que ha volgut identificar-se amb una cultura i massacrar-ne l'existent, alhora que convertir-se en lloc de reunió, club d'entreteniment i nucli de control de la vida de tots els valencians. Aquesta mena de feixisme, ja no ens ha de fer cap pudor dir-ho, que els populars valencians han vingut practicant a València, ha de rebre com a resposta un infatigable despertar de les valencianes i els valencians, i una comprensió directa, una identificació i solidaritat, perquè inexorablement tots nosaltres caminem envers aquesta horrible fórmula política, econòmica i social, de la resta de territoris d'Espanya.

Marta F. Soldado
DRJ Barcelona