La faula del terrible perill
Compulsió crònica
Anna Maria Villalonga
23/02/2012
19:28
Faula –dialogada i gens original, però necessària– inspirada en algunes fotos contemplades aquests darrers dies
Nen de nou anys en qualsevol país del món, assegut al sofà al costat del seu pare. El pare té un diari obert a la falda i tots dos se’l miren plegats.
Nen: No m’agraden aquestes imatges, pare. No les entenc.
Pare: Ho sé, fill meu. És molt complicat.
Nen: Però...pare... A... les pel•lícules... tot és diferent. Els policies sempre són els bons i salven la gent. I els ajuden quan tenen problemes.
Pare: Sí, fill. Així és a les pel•lícules.
Nen: Ja, però... a la realitat no és igual, pare?
Pare: No resulta fàcil d’explicar, fill. Ja et dic que és molt complicat.
Nen: Ja... però... jo ho vull saber, pare. Ho vull saber.
Pare: De vegades la policia i la gent no tenen la mateixa opinió de les coses i aleshores és quan tot s’embolica.
Nen: Per què?
Pare: Perquè la policia i els qui els manen ho volen dominar i controlar tot. No els agrada que ningú vagi per un altre camí que no sigui el que ells diuen.
Nen: Però... així no ajuden ningú, no? Perquè tots som diferents i cadascú pensa a la seva manera.
Pare: Exactament, fill. El bo seria conviure en harmonia, cadascú amb les seves idees i mirant pel bé dels altres, pel bé de tota la societat... Saps què vol dir societat?
Nen: Sí, és clar, pare. Vol dir tots nosaltres, tota la gent que vivim junts en un país, o en el món. No sé perquè ha de costar tant això de l’harmonia. A mi em sembla molt fàcil.
Pare: La gent som egoistes i ambiciosos, fill meu. Per això costa. Tothom vol tenir diners i luxes. Tothom vol manar i ser superior. Ningú no pensa en els altres.
Nen (mirant amb atenció la pàgina del diari i assenyalant una fotografia amb el dit): Ja, pare. Però hi ha una cosa que m’estranya molt... No entenc perquè la policia pega i ataca aquestes persones. La policia porta pistoles i porres i la gent només porta... Per què fan aquesta cara de ràbia i de por aquests policies tan dolents? Si la gent només porta...
El nen calla i es queda amb la vista fixa en el diari. La boca oberta i els ulls esbatanats. De sobte, una claror intensa il•lumina estranyament la seva mirada.
Nen (aixecant-se amb un salt nerviós): Pare, ja ho entenc! Ja ho entenc tot. Ja sé què he de fer!
El pare se’l mira sorprès.
Pare: Què vols dir, fill? Què és el que has de fer?
Nen (acostant-se al moble del fons de la cambra): Ho veig molt clar, pare. Haig d’anar a buscar un llibre! Un llibre!
La literatura és sempre una expedició a la veritat
(Franz Kafka- 1883-1924)
Dedicat als alumnes del Institut Lluís Vives de València
