Marta Banús és una autora debutant.
El safareig dels morts, que es va presentar fa poc a la llibreria Negra y Criminal, és la seva primera novel•la. Una ficció ambientada en una colònia tèxtil els anys 20 del segle passat. El seu personatge, Esteve Ruscalleda, ha d’entrar (a la manera de Guillem de Baskerville a
El nom de la rosa, paral·lelisme que s’ha comentat en un parell d’ocasions) en l’ambient clos de la colònia per investigar uns crims. Novel•la negra costumista que poua en els secrets d'un tancat microunivers on el patró de la fàbrica encara actuava com un senyor feudal.
Malgrat la seva extensa i reconeguda carrera literària, també Carme Riera va debutar fa uns mesos en el gènere negre.
Natura quasi morta fou la seva iniciació en el món del crim. I tal vegada serà l’última, ja que sembla que no està gaire animada a tornar-hi. Va confessar que escriure la novel•la havia estat un gran repte per a ella i va reconèixer que conrear aquest gènere resulta dificilíssim: no et pots distreure, tot ha de quadrar, no pots prendre el pèl al lector, has de trobar el registre lingüístic adequat. Personalment opino que té tota la raó. D’alguna manera, la intervenció de Riera va contribuir a prestigiar el gènere, sempre tan desqualificat des del món acadèmic. Va fer una comparació que em va semblar molt interessant i que em permeto subscriure. Va dir que, si visquessin avui, aquells autors realistes francesos del XIX que pretenien posar el dit a la llaga dels problemes socials, escriurien novel•les negres.
Ben diferents foren les intervencions de Jordi de Manuel (que fa més de deu anys que conrea el gènere criminal en català) i de Vicent Usó. De Manuel ens va fer avinent la darrera aventura del seu inspector Marc Sergiot, la setena entrega de la sèrie (que jo considero molt àgil i trepidant).
Usó, procedent de terres valencianes, va parlar de
La mà de ningú, una història on s’entrecreuen les peripècies de sis personatges que poc tenen en comú però que, com és d’esperar, acaben convergint. Em va transmetre molt bones vibracions. Encara no n’he llegit res, d’ell, però espero fer-ho.
La xerrada fou d’allò més interessant, amb força interacció entre públic i autors. Es van succeir preguntes diverses, que van acabar propiciant una reflexió seriosa al voltant de l’estat actual de la narrativa negra en català i de les mancances i problemes que arrossega. Vam estar tots d’acord que la situació no és la idònia. La diglòssia resulta evident i l’omnipresència de la llengua dominant, inqüestionable. Però, tanmateix, vam tenir clar que d’autors no en falten. Evidentment, és fonamental l’aposta de les editorials, tant pel que fa a publicar traduccions al català d’autors estrangers com a donar sortida a les obres pròpies. Però, sobretot, convé apel•lar a la bona recepció dels lectors. No tenim prou lectors habituals en català. No és un tòpic. Les xifres de vendes no enganyen.
I aquí entro jo, lletraferits. Des d’aquest espai us commino a llegir en llengua catalana. Us ho he recomanat moltes vegades. Conec perfectament la situació de molts de vosaltres, perquè, al cap i a la fi, també ha estat la meva. L’etern problema de les tristes generacions que vam rebre l’ensenyament únicament en castellà. Però es tracta de posar-hi una miqueta d’esforç. Quan se superen la por i la recança, tothom se’n surt.
La literatura es nodreix bàsicament dels lectors. Si no hi ha lectors, si els llibres no es venen, bona nit i tapa’t, com deia la meva àvia. Per tant, endavant les atxes. Com a receptors, acostumem-nos a llegir en català. Penseu que, dels covards, mai no se n’ha escrit la història.
El meu bloc de novel•la negra
