Tu de quin grup ets? Pregunta habitual i tòpica, alhora que motiu de grans discussions entre una generació d’adolescents catalans. Jo era descaradament de Sau. M’atreviria a dir que fins i tot vorejava l’activisme militant a favor d’aquest grup d’arrels osonenques. Haig de confessar que em sentia en minoria; la major part dels amics i coneguts preferien els Sangtraït, més heavies, amb un rock més contundent; altres eren dels Pets, més alegres i festius, o de Sopa de Cabra , i alguns pocs de Lax’n’Busto. Aquests darrers, però, anaven en augment.

Vivíem el fenomen del rock en català amb una normalitat absoluta; compràvem els CD’s, cantàvem les cançons -sovint acompanyats de piano o guitarra-, anàvem als concerts amb les samarretes de rigor, així com les estel•lades inseparables; posàvem enganxines dels nostres idols i grups catalans preferits a les carpetes i llibretes de l’escola. Ballàvem i saltàvem embogits quan a les discoteques punxaven “L’empordà”, trucàvem  al Disc Sol•licitat de Ràdio Manlleu i dedicàvem “Boig per tu” o “Vespre” a la noia a qui volíem demanar per sortir i no ens hi atrevíem, entonàvem  emocionats i reivindicatius “L’onze de setembre” o bé “No n’hi ha prou amb ser català” en les dates més assenyalades…

Aquesta va ser la grandesa del moviment: l’escenari inèdit i la revolució que s’estava duent a terme- juntament amb TV3,  gosaria afirmar que va ser el  gran revulsiu que conduí a  que la llengua i la cultura catalanes tinguessin un impacte decisiu i multitudinari en benefici de la seva normalització i quotidianitat- es vivia com si allò hagués estat normal pels segles dels segles. I no, no ho era gens de normal. Era absolutament excepcional, ara que ho podem analitzar des d’una mirada històrica.

Les generacions antecessores visqueren La nova cançó i els Setze Jutges amb una actitud de compromís, de defensa d’una llibertat prohibida i anelhada. Nosaltres ens vam entregar a l’esclat del rock en català simplement perquè ens agradaven les cançons que feien, i gaudíem d’allò més en els concerts. Res més que això. Però és que això era moltíssim! D’aquelles quatre grans patums que ompliren a vessar un palau Sant Jordi entregat (Sau, Sopa, Sangtraïts i Els Pets) i normalitzaren la música en català per a les grans masses –recordem que les grans multinacionals discogràfiques de seguida es van fixar en el fenomen i van apostar per posar el seu segell als nous treballs d’algun d’aquests grups- n’ha quedat sobretot el concepte, l’erròniament anomenat rock català. Erròniament perquè no hi havia homogeneïtat en l’estil i l’essència musical dels grups més mediàtics. Més endavant, i encertadament, es va reconduir el concepte i va passar a anomenar-se rock en català.

Aquesta normalitat iniciada en aquella època afortunadament s’ha consolidat. Avui podem felicitar-nos per l’estat de salut de la música per a grans masses del nostre país. Ha tornat la gran pregunta d’aleshores: Tu de quin grup ets? La resposta ara, tanmateix, no s’assembla gens a la de fa uns anys, malgrat Sopa de Cabra aconseguís un èxit indiscutible amb les seus concerts in memoriam- sembla que es quedaran en això, en un retrobament nostàlgic, un polvo de traca i mocador d’uns antics amants que se citen per reviure durant uns breus instants l’antiga passió que els unia; o que els Pets segueixin reinventant-se -o això diuen ells- per no descarrilar-se d’un tren que avança a gran velocitat.

La resposta avui és Els Amics de les Arts, Manel o Mishima. Segurament ara sí que s’escauria el concepte de fa uns anys, em refereixo al de rock català, doncs tots tres segueixen un estil i un manera d’entendre la música molt similar, fins i tot copiosa. Tenen molt de talent, no seré jo qui ho posi en dubte, i personalment m’agraden bastant,  però no creieu que s’assemblen en excés?

Quan a mi em pregunten de quin grup sóc, jo encara responc: de Sau, només faltaria! Coincidint amb l’aniversari de la mort d’en Carles, a qui vaig tenir el plaer i l’honor de conèixer personalment, reivindico més que mai la música dels Sau, la seva força, la seva seducció dalt de l’escenari. Sau és encara el meu gran referent del rock català, perdó, del rock en català. I és que la veu d’en Carles mai s’apaga, al igual que la importància d’un moment, d’una generació d’artistes, d’una normalitat que com a país ens pertocava i ens pertoca.

Quan el sol surt després de la pluja
I deixa en la terra olor d’humitat
I l’herba brilla plena d’espurnes
Aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.