Llivia la ultima posició de la Catalunya de Lluís Companys

Llivia s'asembla a serra, fa olor al verd amanit de núvol i és "una avanzadilla" de Catalunya a França. Embolicada de herba freda i pedra dura, en 1936 es transformà en un cató anarcosindicalista cogestionat amb l'Esquerra Republicana de Lluís Companys i la UGT de Llargo Caballero. Ja al maig d'aquest any, els camperols es van posar en vaga durant diverses jornades, per millorar les seves condicions laborals.

La dreta local, no comptava amb cap pla d'alçament el 19 de Juliol en la població. Després del fracàs de la intentona colpista a Barcelona, es constitueix un comitè d'enllaç de totes les forces del Front Popular en el municipi el dia 21. Cap dreta va sofrir detenció, ni atemptat contra la seva vida per part de les milícies, solament el comerciant Isidre Meya Fort, va haver de refugiar-se al país veí. El 24 prenen el control de l'Església parroquial, el destacament de Carabiners estacionat al poble i un grup de la CNT i la creen diversos desperfectes. Els dies 6 i 7 d'Agost la CNT confisca un comerç d'alimentació i colectiviza tot el gènere existent en el mateix i una casa senyorial pertinença de Guillermo Carbonell Lledó, instal·lant en ella la seu del Front Popular i acaben per socialitzar tots els béns i immobles de l'Església i les seves germanors. En els fets no va haver-hi violència contra particulars i solament van resultar danyades unes imatges religioses.

L'alcalde republicà era Antón Imborn i Bonet, triat l'1 de Febrer de 1934 d'ERC i deposat pel Governador Civil pel suport que va donar a la proclamació de l'estat català dins de la republica Federal espanyola el 6 d'Octubre, proclamada pel President Companys. Restituït per la Generalitat el 19 de Febrer de 1936 i de nou rellevat pel Comitè de milícies Antifeixistes que adquireixen el control de l'Ajuntament el 23 de Julio. El 27 de Gener de 1937 Llivia tria en votació un nou consistori municipal, format per tres edils de la CNT, tres d'ERC i dues de la UGT. L'anarquista José Sala Cost rep 7 sufragis dels components de la corporació i el també llibertari Enric Oliva Maranges 1, sent alcalde electe el primer i el segon novament derrotat per 5 vots contra 3 pel candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya, Francisco Puig Gosa que es transforma en Alcalde-Segon.

La resta de la  corporació està constituïda per Domenec Bertrán Barallat (CNT), Jaume Tuset Pi (UGT) Pere Laguarda Formenti (UGT) Juan Sirvent Iberm (ERC) Josep Agustí Llorens (ERC) i Pedro Mitjavila com a Jutge Municipal.

L'ajuntament reserva llocs en l'executiu a les organitzacions Acció Catalana Republicana, al POUM i al sindicat de petits productors Unió de Rabassaires per si en algun moment constitueixen entitats locals en el municipi. Els militants del PSUC estan en el consell mitjançant el sindicat Unió General de Treballadors.

Al març, la propaganda mediàtica estrangera de dretes, pública que el govern de la República s'estableix en el municipi amb el president Juan Negrín, per estar més aprop de la frontera i fugir el més ràpidament possible. El 30 de Juliol de 1938, l'ajuntament obre una subscripció popular de suport a l'exèrcit de la República, que recapta 831,50 pessetes que donen els habitants de Llivia. El 31 de Gener, el diari La Vanguardia Espanyola ja en poder de les autoritats franquistes, informen que els “Rojos” han abandonat el municipi, acte que no es dóna fins a l'11 de Febrer i alguns d'ells fins al matí del 12, que és ocupada per unitats militars del General Franco, després de sol·licitar permís al govern Francès per poder usar la carretera que condueix a Llivia per territori gal. Sent el postrero reducte de la republica, de la democràcia i de la Catalunya lliure a ser apropiat per la dictadura.

La conquesta de Llivia, porta la conseqüència d'un exili polític de la direcció de l'esquerra local a França, entre ells Pedro Alcoce Gil, Juan Cantos Pintor, María Cantos Pintor, Miguel Domengé Juando, Salvador Flores Gutiérrez, Valentín Iberm Tarrés, Pedro Mateo Miravete, Esteban Soler Boix i els carabiners Gerardo Siguero i José Cerón, alhora que l'alcalde José Sala Cots, Laureano Beltrán Navarrete acabaria a Argentina. Amb pitjor destí va acabar el veí Francisco Imbern deportat al camp d'extermini de l'Alemanya Nazi de Buchenwald el 19 de Juny de 1944. A l'octubre de 1944 durant la invasió de columnes guerrilleres republicanes de la vall de l'Aran, es va especular amb la presa de Llivia per les mateixes i l'establiment d'un govern provisional dirigit pel General Riquelme.

El cop d'estat del 18 de Julio de 1936 va suposar una guerra de tres anys i en Llivia la desaparició de l'esquerra que va perdre el fil organitzatiu i polític durant dècades.



Eduardo Andradas