Un dels errors habituals és pensar que a Catalunya, o al País Valencià o a les Balears, hi ha un sistema de cooficialitat lingüística, català-castellà i això és fals. La cooficialitat indica, en certa manera, l’obligatorietat de presència o d’ús dels dos idiomes, que no poden anar l’un sense l’altre, com Peret i Mandinga, i que sempre i en tot lloc han d’aparèixer junts, l’un al costat de l’altre. En realitat, però, el que hi ha al País Valencià i a les Balears és un sistema de doble oficialitat lingüística d’aquests dos idiomes, una mena d’oficialitat independent, on cada idioma és legal per ell mateix sense necessitar la presència de l’altre, de forma que qualsevol actuació íntegrament només en castellà o només en català (amb el nom de “valencià”, per sota del Sénia) té plena validesa, si més no sobre el paper. Al Principat de Catalunya, però, el que hi ha és un sistema de triple oficialitat lingüística (català-castellà-occità) que, com els casos anteriors, sobre qui té conseqüències directes és sobre l’administració catalana, la qual, entesa col·lectivament, no pot al·legar desconeixement de cap d’aquests tres idiomes.

El marc legal actual ha permès alguns avenços innegables en relació a la llengua: al sistema educatiu obligatori, a l’administració catalana (Generalitat i ajuntaments), als mitjans de comunicació públics audiovisuals i a la retolació (carrers, aeroports, etc). Són passos de gegant d’un gran poder simbòlic, però que tenen en comú una cosa: és una oficialitat “oficial”, de caràcter públic i, en certa manera, passiva. El ciutadà, la ciutadana, no han de fer-hi res, s’ho troben tal com raja i llestos. Una altra cosa ben distinta és quan l’oficialitat es troba en moviment, perquè és activa i utilitzada pels parlants.

L’oficialitat “oficial”, per dir-ho d’alguna manera, apareix sovint com una oficialitat estàtica, mancada de vitalitat i dinamisme, perquè més que protagonistes sembla tenir espectadors. Hi ha, doncs, un ampli camp en el qual la presència o l’absència del català no depèn tant d’allò que diguin les lleis, sinó d’allò que diguin els catalans. Em refereixo, clar, a l’amplíssim camp de l’àmbit privat, on les persones tenim la llibertat de triar, d’escollir, d’optar per allò que pensem que sigui el millor producte, la millor prestació, el millor servei. I la pregunta és tan fàcil de formular com hauria de ser-ho també la resposta: pot parlar-se d’un bon servei al client, o bé d’un producte de qualitat per al consumidor, a propòsit de qualsevol servei o producte que, aquí, no hi tingui present el català, no ja el català “només”, sinó el català “també” (com passa a tota la Unió Europea on conviuen moltes llengües en el que se’n diu “etiquetatge acordió”)?

La resposta, per a mi, és que “no”, que sense presència del català no pot haver-hi, al nostre país, ni un servei, ni un producte, que tingui totes les característiques de la qualitat plena. Exactament igual com sense el francès a França, l’espanyol a Espanya o l’anglès a Anglaterra, cosa que ningú s’imaginaria ni acceptaria en quests llocs. Quin menyspreu més gran per a uns clients que tenen les empreses petites, mitjanes o grans, que no fan servir la llengua pròpia del país on fan negoci que és, a més, llengua oficial! Clar que, si els clients en qüestió no en protesten, no se’n queixen, no en reclamen la presència de la llengua, als discriminadors del català, conscients o no de la seva condició, els deu semblar la cosa més normal del món. I ja els va bé la situació de marginació ja que, altrament, bé que en protestarien. O no? Perquè haurien de fer l’esforç d’utilitzar una llengua que no els és reclamada pels clients i que no sembla pas que aquests trobin a faltar?

Al llarg d’aquests darrers anys crec que, col·lectivament, hem anat afluixant i molt en la reivindicació d’un espai de normalitat plena per a la llengua, en allò que és refereix a la implicació personal de cadascú de nosaltres. No és només l’administració qui es vesteix a Cortefiel, ni qui demana la carta als restaurants, ni qui fa hipoteques, ni qui va davant de notari, ni qui compra electrodomèstics, ni viatja amb avió, ni paga amb targeta amb un aparell manual que “també” té el català en el seu menú. També som i, som sobretot, els ciutadans i ciutadanes, la gent normal, aquells que comprem cada dia productes o fem ús de determinats serveis. No som conscients de la força immensa que té un gest tan educat com ferm i decidit com aquest: “Sisplau, que no vénen clients catalans, aquí? Com és que no tenen la carta en català? Com pot ser que no m’atenguin en català? Tots els que hi vénen parlen castellà o anglès o francès o portuguès o alemany o àrab o rus o japonès o holandès? Si només els interessen aquest clients, és evident que jo no els interesso i, doncs, no té sentit que hi continuï  venint”.

Hem de passar a l’acció i denunciar els llocs on es discrimina la llengua catalana, fer conèixer massivament quins són aquests establiments, empreses o productes, deixar d’anar-hi i beneficiar ofertes comercials similars que sí que ens hi volen com a clients. Un boicot actiu als discriminadors, racional, conscient, sense cap mena de violència, no tinc cap dubte que funcionaria. La cosa, doncs, és clara, i hem de passar a l’acció, demostrant que som un poble viu. Ni un euro de les nostres butxaques per aquells que no volen la nostra llengua. Si no hi ha llengua, no hi ha euros. Si no els interessa el català, a nosaltres no ens interessen ells, ni els seus productes, ni els seus serveis. Depèn de nosaltres i de ningú més...