L’acte d’investidura de l’escriptor Emili Teixidor com a primer doctor honoris causa de la Universitat de Vic va ser digne i emotiu com pertocava. Embolcallat per la litúrgia i la solemnitat del moment, el missatge del nou doctor no es va quedar,  però només, en les bones formes i en el to institucional d’agraïment. L’homenatjat va fer algunes reflexions d’alta volada que la societat, en general, i la comunitat universitària, en particular, crec que faríem bé d’escoltar.

La premsa va reflectir amb bon criteri la defensa que va fer Emili Teixidor de les Humanitats, però no va parar gaire esment, en canvi, a dues idees més del seu parlament que també tenen pinyol. D’una banda, la crítica cap a les noves tecnologies i per altra part, la reivindicació del paper de la universitat com a centre de pensament crític.

En concret, Teixidor va parlar de “l’imperi de la tecnocràcia” i va qualificar la tecnologia com una “amenaça” que pot arribar a “destruir” les Humanitats de les Lletres i la Filosofia. Malgrat aquestes paraules gruixudes, no crec que Teixidor sigui contrari a les TIC ja que, al llarg de la seva vida, ha demostrat prou que és un intel•lectual que participa de la funció divulgativa dels mitjans de comunicació. Més aviat penso que Teixidor va ser punyent per alertar-nos de la deshumanització de la ciència: “¿Per què ens calen tantes xarxes i mitjans si no sabem què dir-nos?”, va interrogar-se.

Més interessant trobo la part del seu discurs a favor de la independència universitària. Fent seves les paraules d’un professor francès, Teixidor va definir la Universitat com possiblement “el darrer lloc de resistència crítica enfront de tots els poders d’apropiació, dogmàtics i injustos”. I va afegir: “El poder de la Universitat per resistir la temptació dels altres poders és molt feble. Per això les armes que ha d’esgrimir són, entre altres, la independència i la veritat”.

Tothom ─autoritats incloses─ va aplaudir. Vam cantar el Gaudeamus Igitur i, després, el grup casteller dels Emboirats va aixecar un pilar. Va quedar molt lluït.  Tot i aquest cofoisme general, em pregunto: Quin missatge estava aplaudint la comunitat acadèmica?, què significa que la universitat sigui crítica amb el poder ? i, quins són els dogmes del segle XXI?

A parer meu, una part de l’esperit crític universitari l’hem vist aquests dies en algunes de les legítimes manifestacions i vagues d’estudiants i professors. Segons la meva interpretació personal ─potser equivocada─, aquestes protestes no estan tan allunyades de la invocació que feia Teixidor a la resistència, ja que un dels dogmes d’avui és pensar que les retallades a l’Estat del Benestar són una fatalitat indiscutible. Arribats en aquest punt, em plantejo si els òrgans dirigents i gestors de les universitats catalanes, espanyoles i europees combaten amb prou valentia aquest dogma a l’hora de fer ajustos pressupostaris que es consideren inevitables.

És evident que està molt malament cremar contenidors, trencar vidres o participar en lamentables aldarulls com ha fet una minoria de joves a Barcelona per oposar-se a les retallades. En canvi, sí que és positiu que els mobilitzats defensin pacíficament el capital humà i les inversions a les universitats en un moment tan complicat. I que ho facin armant bé un discurs científic amb les eines de la cultura, el saber i les Humanitats; i no només a cop de piulades o pamflets al Twitter, que poden estar bé però no que sempre són prou efectives.

Els professors hauríem d’escoltar les paraules sàvies de “sant Emili Teixidor”, batejat així per Miquel Martí Pol en uns goigs inèdits de l’any 1952.  El seu mestratge, quan apel•la a estudiar a fons “com protegir-nos de les tempestes que s’anuncien” o a pensar “de soca-rel” aquest món globalitzat, ens ajudarà a ser més crítics, compromesos i independents. Una independència, per naturalesa exigible a la universitat; mani qui mani als Ajuntaments, a la Generalitat, a Espanya o a Europa i encara que l’administració sigui font de finançament.