La meva mirada ressegueix les pàgines del diari digital. Tinc la gata a la falda i em frego els ulls amb la mà. La gata em contempla, pensarosa. Sap que alguna cosa no rutlla. Un cansament immens se m’ha enfilat a les espatlles i un sospir profund m’ha sortit de ben endins, amb una contracció del diafragma que gairebé em fa mal.
Jubilats per Mallorca convoquen una vaga de fam per defensar la llengua catalana de les actuacions del Govern balear.
Multitudinària manifestació dels estudiants a Barcelona. Protesta dins del Rectorat de l’Edifici històric de la UB per reivindicar el manteniment de la qualitat de l'ensenyament superior, el preu de les matrícules i els llocs de treball dels professors.
Barcelona s’afegeix a les protestes europees contra les polítiques d’austeritat. Milers de persones marxen contra les retallades i la reforma laboral.
Greu col•lapse de les urgències hospitalàries de Catalunya. Malalts mengen, dormen i prenen la seva medicació als passadissos.
La Fiscalia Anticorrupció s’oposa a la imputació de la Infanta Cristina.
Endesa demana una pujada de la llum i de la gasolina.
He de parar de llegir. Senzillament, no puc continuar. El lleu dolor del diafragma s’ha convertit en una aguda punxada just a la banda del cor. Intento respirar amb calma, però se’m fa molt difícil.
De sobte em sobrevé, com si fos una pel•lícula que algú projectés sense pietat davant dels meus ulls, la imatge d’una foto antiga. Té un color esgrogueït i les puntes escapçades. Hi surt el meu avi, sec com un pal, amb la mirada tristoia, enmig d’un grup de companys de feina. Tots estan somrients, però fan cara de cansats. L’avi du una granota vella que sembla bruta i que li penja per tot arreu. La fàbrica del vidre. Hi arribava a trenc d’alba, el meu avi, i hi treballava moltes hores, un dia rere un altre.
El meu avi no hi anava sol a la fàbrica del vidre. S’hi enduia el fill. El veig a la foto: un noiet d’onze o dotze anys amb el rostre esmolat i uns ullots massa grossos per a una cara tan prima. També es llevava molt d’hora, aquell vailet. La lluna encara treia el nas per darrere dels edificis d’una Barcelona fosca i grisa que van voler canviar per a nosaltres. El meu pare.
Un nus a la gola no em deixa respirar. La ràbia m’aclapara. Tot s’ha estroncat, s’ha esmicolat en mil fragments irrecuperables, com els objectes de vidre que feia el meu avi. Si tanco els ulls, ell és aquí. A tocar de la meva mà, a tocar del meu reconeixement. Braços de filferro, granota sobrera.
Malaguanyats els seus esforços, les seves mancances, els seus sacrificis. Les jornades laborals interminables. Pare i fill sortint de casa a les fosques, amb la carmanyola, la mirada tristoia del pare, els ullots infinits del fill. Un home i una criatura perduts en la immensitat d’una esperança per a l’esdevenidor.
Us vull demanar disculpes. Avi. Pare. En nom de tots, de tots nosaltres.
Em cau la cara de vergonya.
