Si fóssim un país normal, la presència d’Òmnium Cultural no seria necessària. Però és gràcies a gent i a polítiques com la del PP que Catalunya, el català i la cultura catalana estan en perill d’extinció. És en aquest marc que el manteniment i la presència  d’entitats com Òmnium Cultural és més necessària que mai.

L’actitud del PP a Catalunya és ben ridícula. Embravida pel fet que CiU necessitava el seu suport per aprovar els pressupostos, la perínclita Alicia Sánchez-Camacho es creu la virreina del mambo català, amb dret a decidir i a ordenar. L’Alicia és com aquells gossets petits, de la mida d’una sabata, que es passen el dia bordant per impressionar l’univers, però que no tenen ni mitja mossegada. Creu que la victòria abassegadora del PP arreu d’Espanya (menys a Catalunya i a Euskadi) li donen dret a drecretar el futur subsidiari  del nostre país i el de les persones que hi viuen.

Enmig d’un panorama tan galdós, la Sánchez es va despenjar amb l’exigència que la Generalitat deixi de subvencionar Òmnium Cultural, una entitat fundada l’any 1961, amb 25.000 socis, que fa més de cinquanta anys treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya. Una llengua que no és una excusa política: és el principal vehicle de comunicació dels catalans. La llengua castellana, representada per l’Instituto Cervantes, cada any rep més de 100 milions d’euros, mentre que Òmnium Cultural enguany en rebrà 1,4. Ja està tot dit.

Avui, el Principat té prop de set milions i mig d’habitants, un milió mig dels quals són immigrants. En les eleccions autonòmiques del 2010, el PP es va convertir en la tercera força política, amb un lleuger percentatge superior a ICV i ERC. Però els 387.077 vots que va obtenir no li donen cap dret a organitzar la vida dels set milions i mig de catalans immigrants inclosos, tant si van votar algun dels partits dels que es van presentar (59,9%), com si es van abstenir (40,10%).

Si als més de dos milions de ciutadans que van renunciar al seu dret democràtic hi sumem els vots en blanc directes i indirectes, els vots nuls i els vots a candidatures sense representació parlamentària, ens adonarem que CiU, la formació que de forma ben legítima va guanyar les eleccions, té el suport directe d’una part minoritària de la població. I si CiU és la formació més votada, el poder del PP hauria de ser limitadíssim; i no hauria de tenir la cara dura de voler impedir que la Generalitat subvencioni Òmnium Cultural. Tanmateix, això no significa pas que les subvencions hagin de ser un xec en blanc;  totes s’han de justificar amb obligada transparència i racionalitat i amb els comptes clars. No pot ser que la catalanitat quedi tacada de merda, tal com va passar amb el Palau de la Música i el “senyor” Millet. Però tampoc ens hem de vendre l’ànima als potentats americans i que acabem transformant “El Virolai” tot cantant: “Rosa d’abril, morena de Las Vegas”.

La memòria històrica, que aquests dies els magistrats dels tribunals superiors espanyols volen fer desaparèixer per art de màgia, ens explica que molts catalans van deixar de comprar La Vanguardia a l’època que el falangista Galinsoga n’era el director, per la seva agressiva actitud contra Catalunya i la seva llengua. I molta gent encara recorda el polèmic ple de l’Ajuntament de Barcelona, el 1975, durant el qual 18 regidors es van oposar a concedir 50 milions de pessetes per subvencionar l’ensenyament del català. Va ser gràcies a la mobilització ciutadana es va aconseguir reparar el greuge. El català també es va salvar gràcies al fenomen de la Nova Cançó (nascuda el 1961) i, en bona part, a les classes de català donades pels mestres de la Delegació d’Ensenyament del Català (DEC), durant la dècada dels anys 70, que van representar el desllorigador de la recuperació del català.

Jo mateix vaig tenir l’honor de ser un dels peons voluntaris que Òmnium Cultural va desplegar per tot el Principat per fer classes de català, quan el seu ensenyament encara no estava legalitzat (però sí consentit en moltes poblacions). El 1972, en plena efervescència de les lluites obreres, vaig ser destinat a una escola pública del barri del Besòs i, l’any següent, a dos centres escolars de Prats de Lluçanès. En aquell temps, el grup de professors de català de Vic era un dels més nombrosos del país.

Afortunadament, el 1978 es va decretar la incorporació del català en el sistema educatiu de Catalunya i es va iniciar una nova etapa en la recuperació lingüística. Des d’aleshores ha plogut molt i ha caigut molta calamarsa, la majoria de les vegades impulsada pel PP i entelèquies semblants. Que parin de bordar!