A Catalunya no hi ha una escena musical catalanoparlant enfront d’una altra castellanoparlant, ni segregada d’una de més enllà que sigui angloparlant o urduparlant. A Catalunya hi ha una escena musical. Una i única. Molt saludable, per cert. Però que no s’organitza al voltant d’una o altra llengua, sinó de la seva estètica sonora o de la relació amb el mercat, com als països normals. Als anys 90 s’estilaven aquelles “nits de rock català”, en que el fil conductor era la llengua i on el funk dels Slips convivia amb el heavy metal de Terratrèmol. Teníem Sopa de Cabra i Els Pets a un circuit, i Loquillo i Los Rebeldes, a un altre. Feliçment, tot allò s’ha acabat.

I no perquè cap gestor cultural ho hagi decidit, sinó perquè així ho ha volgut el país. Al PopArb d’Arbúcies, l’aparador oficiós del pop català modern, aquest any Love of Lesbian compartiran cartell amb Mishima, i no passarà res perquè bona part del públic és el mateix, i tots dos grups formen part del patrimoni col·lectiu de Catalunya. A l’Altaveu de Sant Boi hi ha actuat darrerament gent com ara Standstill, The New Raemon, Espaldamaceta o Maria Rodés, artistes catalans d’expressió castellana, i els assistents no els han donat un tracte diferent, per motiu de llengua, del que han atorgat a Mazoni, El Petit de Cal Eril, Senior i el Cor Brutal o La Brigada. Uns i altres no procedeixen de galàxies llunyanes entre sí: no sabríem dir qui és tarragoní o empordanès; qui ve de Cabrera de Mar o de Vilanova i La Geltrú.

Així que, quan Eduard Voltas (a l’article “En castellà també, sisplau”, al diari Ara) defensa una Catalunya que es faci forta a partir de tot allò que la integra, perquè la millor cohesió nacional és aquella que no hi deixa fora ningú, a més d’aplaudir-lo, cal destacar-li que, a la música, això ja està passant. El públic ja no es comporta com el 1992. Qui més habituat estava a escoltar música en català s’ha deixat de consignes lingüístiques i pot establir un lligam emotiu també amb altres artistes d’aquí que s’expressen en castellà. I qui s’alineava automàticament amb el castellà (o l’anglès) està superant els prejudicis cap a les propostes en català perquè les troba atractives i s’ha adonat que la seva vida és millor coneixent-les que no pas ignorant-les.

La convivència pot ser el nostre tret d’identitat més imparable. Ep, convivència genuïna, sense demagògies, ni cinisme, ni autogols. Imprescindible, d’altra banda, si mai volem “saltar la paret”. Per cert, dilluns es lliuren els Premis Enderrock a l’Apolo, i veig que conserven aquella categoria de “millor artista en altres llengües”, on el castellà és col·locat a la mateixa casella que l’anglès i el wòlof. Amics, no seria el moment de fer un pensament?