Tal com Rajoy va comentar en esperpèntica conversa al seu col·lega finlandès Jirky Katainen a Brussel·les, els sindicats li han convocat la vaga General que esperava, per al 29 de Març, passades ja les eleccions andaluses, perquè no hi hagi dubtes sobre “la imparcialitat" dels nostres sindicalistes. ¿I ara què fem? Doncs molt senzill: el mateix que ja vam fer amb les altres cinc vagues generals de la nostra democràcia. Uns, la majoria, se suposa, a manifestar-se i a tancar tot el tancable; i uns altres, els que no estiguin d'acord amb la crida sindical, a anar-se al treball com cada dia, arribant com puguin, o a mantenir les seves idees de la forma que considerin oportú. És justa la vaga? Si ens atenim a les lleis del joc democràtic, SI. El Govern no ha consultat als sindicats el text i els ha donat amb el decret en el cap o on més li dol. És una normativa amb la qual sembla que solament els empresaris estan contents, i això sempre ha provocat al nostre país controvèrsia i reconfiança. D'altra banda, són molt pocs els economistes que creuen que aquesta reforma sigui la pedra filosofal que acabi amb l'atur o ens faci sortir de la crisi. Està clar que el Govern del PP no pensa així. Per això, està disposat a assumir les conseqüències de l'envit i a tirar cap a endavant amb les seves reformes. Estem, doncs, en un punt en el qual les dues parts necessiten enfrontar-se i mesurar forces. Si això serveix per saber quines relacions laborals volem en aquest país caldrà esperar que la vaga ens ho aclareixi. Perquè si no és així, hi haurà vencedors i vençuts que dilataran la baralla fins que ens quedem secs de recursos i de forces per seguir lluitant contra la crisi. Sincerament, en aquest tipus de conflictes, els que més perden segueixen sent els treballadors, perquè, encara que són majoria i tinguin raó, mai s'ha vist en la història que un govern de dretes els vulgui reconèixer que una vaga general contra les seves mesures hagi estat un èxit. I amb això també cal explicar a l'hora de mesurar les conseqüències. No obstant això, la inapel·lable veritat dels avanços socials que ens han portat a l'actual estat de benestar que gaudim, ja menys, però que intentem mantenir, solament s'han aconseguit amb vagues, manifestacions i fins i tot amb vides humanes sacrificades per poder aconseguir un treball digne per a la classe treballadora que, ara mateix, sis milions de conciutadans no poden gaudir com és el seu dret. I això, cal canviar-ho com sigui.
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es
