Salgado, avalada per vuit ministres populars, entrarà a formar part del consell d’Endesa per la seva “gran preparació”. La deu haver adquirit després de deixar de ser ministra d’Economia, vistes les flors que li dedicaven fa quatre dies. No ens enganyem més, a la pomada no hi ha retrets. Parlem de la llibertat, que és molt més gran i intangible que les milionades que es reparteixen els “miserables” (l’adjectiu és de Victor Hugo)

Tot i que la llibertat de debò no consisteix en la capacitat d’elegir coses materials, hem d’agrair a la socialdemocràcia haver destapat el malanomenat liberalisme de la gent que, tenint de tot, parla de la llibertat d’elecció dels altres sense defensar una igualtat en el punt de sortida que exigeix la dignitat humana. No som iguals, som meravellosament únics, però el pes de la nostra ànima és el mateix, valem igual, aquesta i no altre és l’essència de la paraula igualtat.

Això és el que sembla dir Gallardón quan parla de l’avortament com la decisió que moltes dones prenen per la manca de llibertat generada en coses tan diverses i complexes com una educació que normalitzi sobre elles la violència o que les faci comprendre l’abandonament d’un company davant una “panxa no volguda que em desfarà el futur professional”, o uns pares que no poden acceptar que la seva filla sigui mare abans d’acabar la carrera, d’una empresa que no vol (o no pot) assumir el cost d’una baixa per maternitat...

Gallardón parlant a la socialdemòcrata, i va i li surten titulats en socialdemocràcia i li diuen que això no és cert, que les dones no som nenes i que podem decidir amb llibertat ser mares encara que ens estigui caient a sobre tota la crisi mundial. El món al revés. Però és que ja fa temps que sabíem que Gallardón és un socialdemòcrata del quinze. Si no, mirin la despesa pública a Madrid quan n’era alcalde: la ciutat està que se surt... i per moltes lleis que facin qui els farà pagar el deute?

Parlant de diners, si tan clar tenen al PP (tots diuen el mateix, clar) que garantir la llibertat passa per la pasta, com és que CiU ha de fer (i es deixa, s’està deixant massa, eh?) de pidolaire del que les lleis diuen que es deu a Catalunya? Ah, clar, som un altre proveïdor... a la cua! Pobrets i alegrets,..  o potser un xic tontets. Potser és tota, com sempre, una pel·lícula.