No és nova ni exclusiva de cap país la perversió del llenguatge des del poder, sigui aquest governamental, econòmic, religiós o de qualsevulla altra parcel•la material o espiritual.

Els nazis van ser mestres en l’art malèfic de pervertir les paraules i de manejar els eufemismes. De la programada exterminació dels jueus en deien “solució final”. Totes les dictadures de l’era contemporània, roges, marrons, negres, blaves, casernàries, teocràtiques..., han utilitzat profusament la tècnica de l’emmascarament de la realitat per mitjà del llenguatge que havia d’explicar-la. George Orwell ho va sintetitzar magistralment a “1984”: “La guerra és pau”; “La llibertat és esclavitud”; “La ignorància és força”.

En democràcia això no hauria de passar, però passa com més va més. Entre les diverses causes d’aquesta deriva hi ha la pèrdua o esmussament de contrapoders com premsa independent -el diari “EL PÚBLICO” n’és el darrer episodi lamentable - i organitzacions socials de base; a més de les destralades al pensament per una publicitat alienant, comercial o institucional, i per les nicieses de les pantalles; sense oblidar la lenta extinció de la funció crítica dels intel•lectuals i dels acadèmics... Una desoladora buidor que deixa el poder amb les mans i la boca lliures per manipular la realitat amb el llenguatge en escindir les paraules dels fets que pretén descriure.

Les crisis socials acceleren i accentuen la perversió del llenguatge del poder, perquè el poder necessita aleshores enganyar encara més la població per fer-li empassar sacrificis que no li pertoquen. La virulenta crisi actual deixarà el llenguatge del poder en democràcia a l’altura del dels vells feixismes.

El repertori d’eufemismes usuals és llarg i en creixement constant. La llista resta oberta i la podeu completar al vostre gust: “reformes” per retallades; “flexibilitat laboral” per acomiadament; “guanyar la confiança dels mercats” per llibertat d’especulació ; “agilitzar l’administració” per desregularització; “guanyar competitivitat” per abaixar salaris; “sacrificis equitables” per exoneració dels privilegiats; “copagament” per doble pagament de serveis públics; “responsabilitat (de l’oposició, dels funcionaris, dels sindicats...) per submissió als plans del govern; “la feina que s’ha de fer” per aprimar l’Estat del benestar i revisar les lleis socials...

A la desconfiança generada per la crisi (del sistema) hem d’afegir-hi la desconfiança envers les
paraules capcioses del poder.

És clar que, com escrivia Václav Havel en el seu memorable discurs del 1989, “Paraules sobre la paraula”, no es tracta només d’una tasca (de depuració) purament lingüística, es tracta (sobretot) d’una tasca essencialment (de regeneració) moral. I aquesta batalla, ara com ara, l’estem perdent amb milions de baixes.