El BCE (Banc Central Europeu) ha injectat de nou 530.000 milions d’euros al mercat financer, el 20% dels quals a les entitats financeres espanyoles per tal que aquests diners arribin a les empreses i famílies i així ajudin a reactivar l’economia. No obstant, les entitats financeres, que han aconseguit aquests diners a un tipus d’interès de l’1%, han utilitzat aquests diners per a tapar els seus passius financers i comprar deute públic a un 3% d’interès. Un cop més hi han guanyat.

Com és possible, que encara ara, Europa, l’Estat espanyol i Catalunya no obliguin els bancs a creure i a fer el que pertoca a una entitat financera?  Ja no és només una qüestió d’ètica sinó d’abús sobre la ciutadania i de permetre d’aquesta manera incrementar la misèria econòmica humana.

És cert que les entitats bancàries han de tornar aquests diners en el termini de tres anys, però és temps suficient per aconseguir uns beneficis amb l’adquisició d’aquest deute públic. La UE, qui teòricament representa a tots els ciutadans, permet novament que s’especuli amb el diner públic i que uns quants, en un moment de crisi econòmica sense precedents, se’n beneficiïn.

I mentre alguns se’n beneficien, hi ha un Estat espanyol que no només ens té per una autonomia de segona sinó que a  més ens vol desplaçar a tercera divisió, que, en els últims anys amb l’increment de l’IVA, l’IRPF i les retallades de sous i serveis, està portant a una reducció del poder adquisitiu dels nostres ciutadans de fins a un 15%.

Són aquestes decisions d’Europa i del Consell de Ministres dels divendres al matí i no pas les del Govern Català les que marquen les nostres vides. El Govern català es troba prop de l’abisme econòmic, sense liquiditat i amb imposicions, vingudes de Madrid, sobre la negativa a endeutar-se. Aquest país, recordem-ho, segueix tenint un espoli fiscal de 16.000 milions d’euros que envia cada any a Espanya i que no es retornen amb cap tipus de servei per Catalunya.

El resultat de tot això és una Generalitat amb un dèficit, només a l’any 2011, de 1.240 milions d’euros, és a dir, el 8% del que ens prenen. I mentrestant, les cues d’autònoms i treballadors al SOC (Servei Català d’Ocupació) no paren de créixer (comptem ja amb 670.000 aturats i un 23% de la població al llindar de la pobresa), els serveis estan en perill, les retalles en augment i l’economia productiva del país s’ofega i no l’hi arriba oxigen! El somni d’un possible pacte fiscal del tipus concert econòmic més aviat sembla el conte d’Alícia al país de les meravelles i des d’aquí no n’accelerem el procés i el govern de Madrid s’aferra en declaracions que mentre hi hagi crisi econòmica no toca parlar d’aquest tema.

Ara més que mai, sóc del parer que potser el que cal no és buscar la llum del final del túnel sinó tirar enrere i començar de nou. Recuperar hàbits perduts com cultivar les nostres pròpies terres, recuperar formes de subsistència culturalment perdudes, fer patriotisme econòmic comprant aquests productes que produïm en el nostre propi país és, també, una manera de creure en nosaltres mateixos i d’activar una economia productiva des de la proximitat. El retorn a aquests orígens ens ajudarà també a passar menys penúries, a ésser més solidaris entre nosaltres, a protegir-nos...  en definitiva, a creure fermament en el nostre potencial.

Ens cal doncs un canvi cultural que ens porti a consumir responsablement, a plantejar-nos el sistema de vida que tenim i el que volem. Només així retornarem a la cultura de l’esforç, del sacrifici i a la recuperació d’uns valors perduts durant molts anys. Recuperar un nou estil de vida vol dir haver de fer passes enrere per després avançar de nou cap endavant de manera responsable i aprenent dels nostres propis errors.

Convençut de la necessitat de dur a terme aquest canvi amb prudència i convicció, he de dir que jo tinc pressa. Pressa per desfer-me d’un estat que passa de nosaltres mentre nosaltres com a bons esclaus seguim contribuint al seu benestar, oblidant que això ens empobreix, en tots els sentits, com a poble. Partits polítics de Catalunya, reitero amb la veu ben alta que tinc pressa perquè el meu país i la seva gent estant patint. Tinc pressa d’arribar a la independència perquè només aquest camí ens podrà donar un futur més just. Per això com a poble ens cal sortir de la foscor i endinsar-nos a l’albada.