Era una tarda fosca i freda d’hivern. Ni una ànima a les andanes. Només 5 valents esperàvem el darrer tren que ens duria fins a Barcelona. La majoria, proveníem de Toulouse i ja portàvem més de 3 hores de travessia ferroviària al bell mig del Pirineu. Els fanals es balancejaven i només la presència d’un noi a la guixeta de l’estació denotava certa sensació de civilització. Per la resta, l’escena era més pròpia d’una frontera de l’Europa de l’Est. De Transilvània, diria jo.
Al cap d’una estona, l’esperat tren va arribar, i en poc més de 5 minuts, havíem traspassat la frontera entre Latour-de-Carol i Puigcerdà. El vagó on m’havia instal•lat anava buit però, de sobte, dos policies de paisà van irrompre a l’habitacle. Documentación, por favor, van dir de forma lacònica però educada. Els hi vaig ensenyar i em varen respondre amb un sobri buen viaje. L’escena em va incomodar una mica, ja que una persona nascuda als vuitanta com jo, no havia viscut una escena similar dins un tren.
Reflexiono sobre això arran de les declaracions del President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, advertint de la necessitat de revisar el tractat de Schengen. Si bé és cert que seria un greu error tornar a èpoques pretèrites de control de moviments, tampoc és descabellat pensar en que potser ens hem pres el tema amb massa laxitud. No és bo que algú ha pogut cometre un delicte o que fugi de la justícia es pugui plantar a l’altre punt del continent sense haver passat per cap ni una duana.
