No el coneixia, francament. Visc relativament allunyada del món de l'alpinisme i l'escalada de pedra i de gel. I això de relativament ho dic perquè si bé és cert que m'apassiona la muntanya, la meva és de petit format i sense gaire perills. La meva és la muntanya dels boscos i dels cims mitjans.

Però de vegades passa que la mort d'una persona que no coneixem ens afecta o ens toca més que les altres morts que cada dia llegim al diari que han succeït. I aquesta és una de les que a mi m'ha afectat, per tres raons molt concretes:

La primera, perquè jo no havia vist mai això de l'escalada del gel, fins fa tres setmanes en què vaig baixar a la Foradada de Cantonigròs -que oferia un espectacle realment grandiós amb tota aquella cua de cavall petrificada i blanca sobre el mirall impassible en què s'havia convertit el bassal de sota. Allà, a la Foradada, hi havia uns nois escalant la cascada. Vaig fer-ne un parell de fotos de tant com em va sobtar. Sabia que el glaç s'escalava, però no que es feia com a modalitat, és a dir que pensava que els escaladors es preparaven per escalar gel només per si una paret se'ls havia glaçat.

La segona, perquè els que moren fent muntanya, en la modalitat que sigui, m'arriben al cor. En altres temps, jo pretenia fer alpinisme i en vaig poder fer molt poc perquè hi ha un moment a la vida en què s'han de triar camins, i jo en vaig triar uns altres i al final no en vaig tenir oportunitat. Però el meu somni era l'Himalaia -imagineu-vos la meva ingenuïtat-, amb els seus impassibles 8000 reptant els homes i les dones que gosen acostar-s'hi, jugant amb ells al joc de la supervivència. Tot aquell qui mor fent muntanya em provoca un sotrac al cor perquè envejo la solitud i la bellesa immenses que deuen haver-lo envoltat als últims instants de la seva vida.

I la tercera, pel que ara sé què pensava, que deia, en Pau Escalé. Deia que el seu cicle vital era néixer, escalar i morir tranquil. El seu crit de “Gas, que encara queda glaç!” trobo que s'hauria d'aplicar a tantes coses de la vida. Diuen els seus amics que, per entendre'l, havies d'encordar-te amb ell. Que li havien sentit dir que, quan no escalava, l'estómac li cremava. Quants de nosaltres podríem dir això del que ens omple el temps cada dia d'una vida que, de vegades, se'ns fa llarga i monòtona?

Em fa l'efecte que va morir feliç, i que, efectivament, va arribar tranquil a l'última fase del cicle. A mi em sembla que s'ho mereixia. Ara, descansa, Pau.