El deute total dels clubs, segons l'eminent Dr. José María Gai, el professor titular d'Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat de Barcelona i autor d'un estudi financer sobre els resultats econòmics en la Lliga espanyola, és de 3.600 milions.
Com s'ha pogut deixar arribar aquest balafiament fins a aquí? La resposta l'haurien de donar els que ho han permès inexplicablement. No em val l'argument absurd que si ho frenen s'acaba el futbol !No! Els clubs espanyols són amb gran diferencia els més endeutats d'Europa, però, també al nostre país existeixen clubs, com el Getafe de Torres, que aconsegueix equilibrar el seu pressupost anual; es tracta de no estirar més el braç que la màniga. Així de senzill.
Però la immensa majoria no ho ha fet així. Al contrari; s'ha saltat la primera norma d'una bona gestió, que és la de no gastar més del que es pot, i la situació dels clubs actualment és tan ruïnosa que el milionari deute, que, al final, l'haurem de pagar tots.
Ja vaig dir quan es va implantar la llei de les SAD que no serviria per a res. Tal com ha succeït, la solució era molt més senzilla: auditoria anual feta per hisenda i el club que gastés més del possible que descendís o que cobrissin el dèficit els que ho van provocar.
Si hagués estat així, no us càpiga el menor dubta que el futbol base dels clubs hauria estat el viver constant del primer equip i no s'hagués dilapidat, inexplicablement en massa casos, autèntiques fortunes en fitxatges i sous que han estat autèntics fracassos.
El futbol, per molt fenomen social que sigui, no pot romandre per més temps al marge de les obligacions que tenim els ciutadans i empreses. Qui vulgui jugar a ser directiu, tenir projecció d'imatge i contactes, que gestioni amb seny sense sobrepassar els límits econòmics i, si ho fa, que sàpiga que hauran de cobrir-ho ells, tal com fan Moratti, Agnelli, Ibraimovich …
Clar que haig de diferenciar absolutament el fet que els clubs siguin SAD o no. Si són SAD, sabem que són propietats privades d'uns pocs que les controlen com els sembli, sense haver de respondre davant els socis, si no volen. ¡Compte, sí als accionistes!, però amb la convicció que en tenir majoria, l'opinió d'aquests no tindrà cap valor.
Els clubs que no són SAD; Barcelona, Madrid, Bilbao i Osasuna són diferents, ja que els socis si poden prendre decisions en les obligades assemblees que s'efectuen, encara que la majoria malgrat això també se segueixen endeutant preocupantment.
Concretant: es fa molt difícil acceptar retallades en sanitat i no obstant això permetre aquests balafiaments.
