Passió

Apunteu aquest nom: Rebeca Miyar Andrades. Segurament, en pocs anys, se’n sentirà a parlar dins el món de la música, i del piano concretament.

Cada cap de setmana a l’Ateneu Barcelonès es programen uns petits concerts de música, de mitja hora de durada, que juntament amb un bon cafè del seu bar, solen ser un bon colofó final al diumenge a la tarda. Normalment la qualitat és bona, i l’entorn del Palau Savassona, dóna un aire encara més bohemi a tot plegat. Aquest cop al menú hi havia un clàssic: Après une lecture de Dante de Liszt. L’he sentit força vegades, però avui el resultat ha estat sublim. I perquè? Per la passió de la pianista. Perquè aquesta noia, a qui no conec de res, estava dins de la música, gairebé literalment, dins del piano.

I és que sovint, a la vida, es posa molt èmfasi en la tècnica, en tenir molts coneixements, en tenir una bona estratègia per assolir l’èxit professional o personal. Tot això és molt important, però el que realment fa vibrar i marcar les diferències és la passió. Tots i cadascun de nosaltres tenim alguna afició, habilitat, o activitat que ens fa apassionar-nos i entregar-nos al màxim. El problema però és que massa freqüentment la moral catòlica mal entesa que impera en la nostra societat, ens ha ensenyat a amagar-les. Mal camí. Perquè la racionalitat i el seny són necessaris, però si no escoltem el cor, no hi ha profunditat. Apassionem-nos, si us plau!