Amb aquest títol ha publicat les seves memòries el lehendakari José Antonio Ardanza, ara retirat també de la presidència de la telefònica basca després d’una greu malaltia cardiovascular a vida o mort. Per als qui no coneixen gaire la història recent del País Basc i d’Espanya, i fins i tot per als més coneixedors, explica fets i deixa anar opinions fins ara desconegudes.
Membre de les joventuts del PNB en la clandestinitat fa moltes décades, en recerca per la policia, examinant-se a despatxos de professors de la universitat, directiu de les cooperatives de Mondragon, va entrar a la política de rebot, com alcalde de la ciutat guipuscoana de l’interior on va afrontar les primeres amenaces d’ETA.
Diputat general de Guipúsoca, es va resistir sobretot a acceptar la candidatura i el nomenament presidencial, rebutjada frontalment per la dona de sempre, Mari Glori, que li deia: “si t’insisteixen, trenques el carnet (del partit) i vens cap a casa”. Va presidir el govern basc durant 14 anys i el volien fer repetir, abans de tancar-se en banda i preparar la successió en triar com a vicepresident Juan Jose Ibarretxe, contra la voluntat d’aquest, que ja havia aconseguit un treball als Estats Units, on pensava anar amb les fills petits.
Al llarg de gairebé els 70 anys que ja té, des de la infantesa al poble d’Elorrio a l’última etapa professional al parc tecnològic de Zamudio (dues localitats de Biscaia), i des de la subjectivitat inevitable però honesta, desgrana els fets, les relacions amb institucions i polítics.
Potser el més sobtant del relat és la referència a un informe internacional que considerava del tot viable la reconversió d’Euskadi en un estat associat amb Espanya, calcant el model de Puerto Rico. Felipe González, del qual guarda un record agredolç, va ser el receptor del document i el va convèncer que no el fes servir, ni tan sols el fes públic. Assegura que només existeixen tres còpies del text, la que va lliurar a l’antic president espanyol, una a la caixa forta del palau d’Ajuria Enea (seu de la presidència basca) i la que conserva personalment.
Amb Felipe afirma que va mantenir relacions fluïdes, amb contacte i intercanvi d’informació permanents, fins i tot sobre les negociacions d’Argel amb ETA, en els governs formats amb el PSE-PSOE, i sobretot per a l’històric Pacte d’Ajuria Enea “per la normalització i la pacificació”, on s’hi va incorporar fins i tot el Partit Popular i que preveia ja en un futur sense violència, la negociació entre polítics i les mesures d’alleujament i reinserció dels ex terroristes.
El pitjor record de González és que també el convèncer que el seu govern no tenia res a veure amb el terrorisme d’Estat dels GAL. I se’l va creure gairebé fins que els tribunals van provar els fets.
Amb Aznar, la cosa va anar molt diferent. Especialment per la radicalitat del seu ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja. Un episodi reflecteix especialment la radicalització d’aquell govern espanyol i el seu president: A la gran manifestació de Bilbao, per intentar evitar l’assassinat del regidor d’Ermua Miguel Angel Blanco, Aznar va arribar tard i es va negar a situar-se al capdavant. Llegit el manifest, va tornar a la capital de l’Estat, mentre el lehendakari tornava a la casa de la família Blanco, que li va preguntar pel president, i es va veure obligat a explicar que “havia tingut” que tornar urgentment a Madrid.
A partir d’aleshores és coneguda la utilització del tema del terrorisme i de les víctimes per interessos polítics del PP d’Aznar, amb el seguidisme absolut dels socialistes que havien renovat directius, i en el País Basc presidia Nicolás Redondo Terreros, el fill del històric lider socialista i de la UGT, i el primer intent –fracassat- de l’aliança Mayor-Redondo, per desbancar al PNB, ja amb Ibarretxe, del govern autonòmic.
D’altres fets, anècdotes, de retrats de persones i de les relacions mantingudes, el llibre es ple i, lògicament, no hi caben en un article. La lectura és però, apasionant.
